Viñas confirma que la UdL pagarà un complement als professors que augmentin els seus aprovats sense baixar el nivell d’exigència.

Lleida.- El rector de la Universitat de Lleida (UdL), Joan Viñas, ha confirmat en el decurs de l'esmorzar que la Universitat ha ofert aquest dijous a la premsa que la UdL pagarà un complement als professors que augmentin les xifres d'alumnes aprovats sense baixar però el nivell d'exigència. Aquest es un dels cinc requisits del manual d'avaluació del professorat que serveix de base perquè els docents incrementin el seu sou per cada cinc anys de docència. Viñas ha assegurat que aquesta mesura, que pretén acabar amb un alt índex de suspensos ja que en algunes assignatures només aprova el 10% de l'alumnat, no farà que els professors 'baixin el llistó'.

El que a mi m’agradaria saber, és com es controlarà aquest nivell d’exigència? S’avaluarà amb proves internes? Més exàmens? Potser aquelles enquestes tan serioses que al final de quatrimestre es passen per les classes? O els professors, veient els resultats de les seves avaluacions, prendran un veredicte i es vestiran de jutges?
Ho vaig veure a la televisió el mes passat i podeu llegir-ho també al blog d'una companya, i és que la Generalitat vol portar a terme una sèrie de reformes en l’educació primària catalana. El conseller d’Educació, Ernest Maragall, va admetre que el sistema educatiu ha de millorar, evitant de qualificar com a “fracàs” la Logse. Per això, ara s’ha cregut adequat retornar a l’avaluació amb qualificacions –de l’insuficient a l’excel·lent- i notes –del 0 al 10-. El propòsit és fomentar la cultura de l’esforç, una fita que també es vol aconseguir introduint premis per aquells que comptin amb un expedient brillant.
El que no m’imaginava és que també s’haguessin d’introduir incentius econòmics pel nombre d’aprovats en les aules universitàries. Perquè lluny de pensar que l’alta xifra de suspensos és per algun motiu, la solució que troben és amagar les carbasses amb una maniobra egípcia, que diria cert jurista antimonàrquic. És possible que hi hagi algun professor que no es deixi seduir pel suculent obsequi i es prengui seriosament la seva feina; però encara és més possible que n’hi hagi uns quants disposats a embutxacar-se l’incentiu sense dubtes ètics. Els efectes que se’n deriven són molts i diversos, començant amb la pèrdua de nivell i el conseqüent desprestigi dels titulats que surtin d’aquesta universitat, o el dels propis professors. La culpa acabarà recaient en els usuaris del sistema, dient que els estudiants estan desmotivats o els mestres poc preparats. Es faran servir tals arguments quan aquests col·lectius no fan més que atendre a les decisions de l’administració educativa, de la qual no se’n sent la més lleu autocrítica. Encara sort que el problema del suspensos s’haurà resolt, estadísticament parlant.

Per més informació, visitar:

http://www.elpais.com/articulo/andalucia/Apoyo/parcial/programa/incentivos/profesores/elpepuespand/20071214elpand_16/Tes/

http://www.fasecgt.es/spip.php?article2050

Vidas minadas, diez años después

El País hi dedicava tot un reportatge i ahir ja vaig veure el llibre a una llibreria. El projecte fotogràfic Vidas minadas és una col·lecció de fotografies de sensibilització que realitza el fotoperiodista Gervasio Sánchez des de 1995. La mostra va obtenir el suport de Mans Unides, Intermón i Metges sense fronteres, tres de les més de 1.400 organitzacions que treballen en 90 estats per l’eradicació o per l’assistència de les víctimes de les mines. L’esforç d’aquestes entitats va ser recompensat en 1997 amb el Premi Nobel de la Pau. La principal col·laboradora és la companyia DKV Seguros, molt implicada en tasques socials i assistencials.
Es tracta de la continuació d’un projecte presentat el 1997 que documentava el calvari de les víctimes de les mines antipersona en països com Bòsnia, Moçambic, Cambotja, El Salvador, Iraq, Angola, Afganistan, Nicaragua i Colòmbia.

Recorregut i presentació del llibre
La col·lecció s’anirà exposant en diverses ciutats espanyoles començant per Madrid, on els seus protagonistes van presentar el llibre i el projecte. Al llarg del 2008, viatjarà per Barcelona (del 12 de febrer al 13 d’abril), València, Saragossa, Sant Sebastià, Girona i París, coincidint amb el 60 aniversari de la Declaració Universal dels Drets humans. Una vegada inaugurada l’exposició, els joves mutilats, que en gran part van resultar ferits per una mina quan eren nens, visitaran les ciutats. El seu objectiu és conscienciar l'opinió pública, els mitjans de comunicació i la població en general, però també la classe política i les institucions, sobre els estralls d'aquestes armes mortíferes.

167 milions de mines
Deu anys després de l’entrada en vigor del tractat d’Ottawa sobre la prohibició de mines antipersona, quaranta estats continuen negant-se a firmar-lo. Entre ells, els E.U.A., Rússia i Xina, principals productors mundials de mines i amb dret a vet en el Consell de Seguretat de l’ONU; mentre que milers de persones passen, anualment, a engrossar l'ingent exèrcit de mutilats.
L’impacte és més profund i devastador que els efectes de qualsevol altra arma: no sols amputen membres o vides, també impedeixen el lliure accés dels camperols a la seves terres, de les dones als pous d’aigua o dels nens al col·legi. En conseqüència, moltes terres es queden sense cultivar i les famílies pobres veuen reduir els seus ingressos. El desminatge suposa massa despeses pels territoris afectats. Cambotja, per exemple, hauria d’invertir l’equivalent al seu producte interior brut de cinc anys per eliminar totalment les mines enterrades. Segons l’ONU, farien falta 1.100 anys i 30.000 milions d’euros per eradicar els 167 milions de mines existents en 78 països del món.

Els tres porquets, per Intermón Oxfam

A risc de ser repetitius, avui tornarem a parlar d’Intermón i de les seves campanyes. Per tercer any consecutiu la ONG ha tornat a posar en marxa la seva proposta “Algo más que un regalo”, que li permet regalar simbòlicament porcs, gallines, dipòsits d’aigua, bicicletes o, fins i tot, el sou d’un professor a Moçambic. La iniciativa d’aquests regals permet enviar solidaritat als països del sud i, a la vegada, transmetre el valor dels regals com un element pedagògic entre adults i nens.
A través de la seva pàgina, les botigues de comerç just o el telèfon 902 330 331, es pot adquirir una targeta-regal amb la imatge de l’obsequi que es desitja regalar. Es poden elegir entre 18 opcions diferents de categoria i preus que oscil·len entre els 12 i els 2.995 euros. La persona que compri l’obsequi rebrà una altra targeta personalitzada d’Intermón Oxfam on se li agrairà el seu regal simbòlicament enviat a Brasil, Nicaragua, Moçambic, Guatemala, Etiòpia, índia, República Dominicana, Burundi o Paraguai, països del sud que varien segons el present escollit i on l’organització porta a terme els seus projectes.
Com a novetat d’aquest any, la ONG ha volgut anunciar la seva campanya de Nadal amb el següent vídeo adreçat especialment als més joves. L’anunci invita a comprar un regal gens convencional i també a trencar amb costums de falsa moral, en aquest cas, amb el conte dels 3 porquets.

Regals d’empresa
Aquesta idea no sols està reservada a particulars i als regals personals. Les empreses també tenen la oportunitat de desenvolupar la seva Responsabilitat Social Corporativa (RSC) amb un gest solidari. A través d’aquest enllaç, es pot comprar igualment porcs per cadascun dels empleats de la seva companyia, garantint que una comunitat rural pugui portar els seus productes al mercat amb una carreta o concedint un microcrèdit a 15 dones emprenedores de l’Índia. Com la resta de presents, els empleats obtindran una targeta on se’ls informarà de l’obsequi que la seva empresa ha enviat simbòlicament als països subdesenvolupats.
“Algo más que un regalo” consisteix en una doble acció. L’import del donatiu no s’utilitzarà només per comprar directament allò escollit, sinó que també contribuirà al desenvolupament de les diferents tasques de desenvolupament que la fundació manté en aquestes regions.

Be Solidary

Encara que a casa meva no hi ha la tradició de l’home roig i grassonet, sí que ens donem els regals el dia de Nadal, com si ho hagués cagat el tió. Aquest any, doncs, podem dir que el tió em va cagar una joia solidària. M’explicaré. El projecte el duu a terme Intermón Oxfam en col·laboració amb la firma Seyart, la qual treballa amb productes de joieria i vidre. Podeu visitar la seva pàgina web, de la que la Beth n’és la seva imatge promocional per cert. Amb la compra d’un dels articles s’entra en la iniciativa Transforma per combatre la pobresa i la injustícia i permetre l’accés a una vida digna de moltes persones –això és el que fica en una targeta informativa al dors de la capsa-. Representa que el 3% de les ventes de la col·lecció Be Solidary seran destinades a projectes de desenvolupament en el continent africà.
Un altre detall, per si algú li passa pel cap comprar els Reis, és que els material utilitzats són l’acer, plata i algunes amb bany de coure per donar color. El seus preus són en conseqüència, rondant els 60 euros. Una mica massa car per fer l’amic invisible, però no un bon regal de Cap d’any o per qualsevol altra ocasió.

El fracàs escolar a Catalunya

El documental és de 30 minuts de l'any passat, però la situació no ha canviat pas gaire. Comproveu-ho per vosaltres mateixos.

Faith through fright

L’educació nord-americana no és, precisament, el model ideal a imitar, amb el seu lema militar aplicat a les aules, el no soldier left behind, i amb un fort control ideològic sobre els continguts. El mateix Bill Gates critica els deficients coneixements de ciències amb què surten els estudiants després del SAT, encara que sigui un dels països on el col·legi públic presta els llibres per a un major aprofitament.
Parlava d’educació, però també parlava de religió, perquè allí ambdós termes es confonen. Sortir de les grans ciutats significa entrar en el regne de Déu. La sensació encara és més intensa en els estats centrals, com Texas i Colorado, on les seves àrees suburbanes consisteixen en un dens paisatge d’autopistes flanquejat per fileres d’interminables esglésies evangelistes.
La majoria de residents d’aquestes zones opten per un cristianisme conservador, i els cristians renascuts en són el sector més nombrós. En pobles com Cedar Hills (Dallas), cada any per Halloween, els adolescents d’aquesta comunitat no es transformen en els monstres tradicional. Des de fa quasi dues dècades, els membres del Trinity Church protagonitzen escenes dignes d’un film gore, disfressant-se de pares que violen les seves filles, homosexuals que es casen rodejats de dimonis, joves que avorten i moren dessagnades o nens embogits que disparen contra els seus companys de col·legi. La temàtica tradicional de les cases de terror, hell houses, es substituïda per imatges de la vida real passades per un explícit filtre bíblic. El visitant pot anar recorrent les 8 sales del camí traçat passejant pel cel, fent una parada a l’infern per finalment poder redimir-se resant o, en cas contrari, marxar i escollir la porta dels pecadors. La durada total és de 45 minuts i el preu previ és d’uns 10 dòlars. Es permet l’entrada a totes les edats, fins i tot un nen de 6 anys que rebrà una dosis de violència i sang que els pastors de les parròquies creuen justificada:
"Mostrarles violencia es bueno para ellos. Son escenas sacadas de la realidad. Muchos la sufren en sus casas o la reciben a través de la televisión. Al menos aquí hay un mensaje: ven las consecuencias de situaciones reales y aprenden a evitarlas", sosté Brown, que ha vingut d’una església propera amb un grup d’entre 12 i 14 anys.
Aquests muntatges teatrals solen ser un èxit, ja que cada any reuneixen a més persones i desenes de minibusos s’hi apropen al caure la tarda. Les reaccions també solen ser les esperades: "Tengo que ser mejor persona. No quiero que estas cosas que he visto me pasen a mí. No quiero ir al infierno, tiene una pinta horrible. Prefiero el cielo", declara una estudiant afroamericana de 12 anys.

"La Hell House te abre los ojos. Es una experiencia muy intensa, te muestra la realidad y te recuerda que hay que estar preparados. Nunca se sabe cuándo te va a llegar tu hora", diu Melissa Ramirez, de 23 anys i d’origen mexicà.
Davant de tals confessions, l’opinió d’algú que no creu en l’infern és més que escèptica i suposo que no servirà pels creients. El que sí és vàlid tant per uns com pels altres és que aquests grups –per no utilitzar un altre substantiu que pel meu gust es mereixerien– trafiquen amb la por. Atemoreixen al personal fins al punt de fer-los creure que es cremaran vius si escolten la música profana dels Rolling Stones o si mantenen relacions sexuals abans del matrimoni. Aquesta és la classe de valors que mostren, valors que impregnen la totalitat de les relacions socials en aquestes regions i ensenyen als nens a canviar de canal si veuen una escena de sexe. Després resulta que els aferrissats d’aquestes doctrines solen ser uns pedòfils amb tantes desviacions sexuals que ni el mateix Freud va poder imaginar. Una altra conseqüència és que surti algú que no ha suportat la pressió i assassini uns quants fidels abans de suïcidar-se, com en Matthew Murray. De todo hay en la viña del señor, diuen.

Resum del text extret de El País.
Per veure més escenes cliqueu aquí.

Ep! Que els Reixos fan vaga! (i el tió s’hi afegeix)

10 CONSELLS PRÀCTICS PER A UN NADAL NO CONSUMISTA

1. No regalis per regalar
2. Regala cultura
3. Evita que els infants rebin una allau de regals
4. Potencia les teves activitats artístiques
5. Compra productes de comerç just i de botigues ecològiques
6. Acorda amb la família el pressupost màxim dels regals
7. Fes prevaler el teu criteri per sobre de la publicitat ferotge i enganyosa
8. Regala el teu temps

www.rostollverd.org/nadal

Setem

Ara a desembre la festa ens ha quedat una mica llunyana, però m'ha fet gracia penjar-ho, per allò de que dimecres anirem a visitar-los la paradeta per segon cop.

Llibres gratuïts?

La gratuidad de los libros de texto puede ser una realidad en Cataluña a partir del curso próximo. Los beneficiados serían los alumnos de centros públicos y concertados que cursan Primaria y Secundaria obligatoria. El Departamento de Educación de la Generalitat está negociando con los editores hacerse cargo del coste de los libros que ahora pagan las familias.
La gratuidad supondría un mínimo de 60 millones de euros anuales para las arcas de la Generalitat, según cálculos de la Administración. El Gobierno catalán quiere que sea universal. Los editores están dispuestos a avanzar en cuatro años hacia la gratuidad para que la Generalitat la asuma progresivamente. Los primeros beneficiados, de acuerdo con la propuesta del sector editorial, serían los que cursan los dos primeros cursos de Primaria y el primero de Secundaria. Pero la Generalitat tiene la última palabra y está analizando lo que han hecho otras comunidades autónomas que ya han iniciado la gratuidad y que en su mayoría la han introducido paulatinamente.
En las autonomías que han puesto en marcha la gratuidad, las ayudas para libros de texto oscilan desde cerca de 100 euros por alumno hasta unos 150, según indican datos de la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos (CEAPA).
Las fórmulas para hacer posible la gratuidad son variadas. Andalucía, Aragón y Castilla-La Mancha, las tres gobernadas por el PSOE, tienen sistemas parecidos de gratuidad. Los estudiantes reciben gratis los libros, pero deben devolverlos al acabar el curso para que los puedan usar otros alumnos. CEAPA informa de que Andalucía ha implantado la gratuidad en Primaria y los dos primeros cursos de Secundaria.

EL PAÍS 17/12/2007

Per continuar llegint l’article cliqueu aquí.

Sembla que sigui una bona notícia, sobretot per aquelles famílies nombroses que es deixen quasi tot el sou de setembre en la compra de material escolar. Però tampoc ens deixem enganyar. Fa 3 mesos, el mateix diari publicava una altra informació en què s’acusava a les editorials de buscar més benefici econòmic en els llibrets d’exercicis i complementaris que no s’acullen a la gratuïtat. Es titulava “la letra pequeña de los libros gratis”, en referència a aquests petits detalls que no se solen explicar quan, per fi, apareix l’anhelada solució màgica.
Col·lectius que en un principi donaren suport a la iniciativa, com les associacions de pares o els sindicats, es començaren a queixar. La Confederació de Pares d’Andalusia (Codapa), per exemple, ha denunciat en diverses ocasions que les editorials treuen materials que abans venien adjunts amb els llibres. Una forma, creuen ells, de compensar les pèrdues que presumptament els provoca el nou sistema de préstec.
Al marge de les crítiques per la repercussió econòmica, alguns docents també protesten per les limitacions que guarda un llibre prestat per aplicar les tècniques d’estudi. El model de prestació és un altre aspecte que fiquen en dubte, ja que acaba en una pseudo-gratuïtat i els suposa unes tasques administratives que no els pertoquen. El problema es podria agreujar amb un anàlisi més profund de la situació, i quan es trobin irregularitats en els processos de selecció de llibres. Malgrat això, molts països de l’U.E. apliquen ja aquesta opció, sent Anglaterra el cas més paradigmàtic, on els estudiants de primària i secundària no han d’adquirir llibres de text. Les fotocòpies i el material que reparteix el professor són els substituts per aquesta política, un fet que potser encara ens sorprèn, acostumats a arrossegar els llibres des del primer dia de classe.

El calentament global, per MTV Switch

Malgrat hagi passat fa uns mesos i no es pugui considerar notícia, aquesta és la nova campanya que MTV Networks va llançar a tot el món el juliol d’aquest any contra el canvi climàtic. Dues paraules que en els darrers anys es fan servir massa i molts polítics, per bé o per mal, han abanderat en la seva particular croada personal.

De tota manera, la campanya constitueix un bon exemple de comunicació per la seva originalitat i per la forma amb què ha estat plantejada.
Val a dir que aquesta proposta, orientada als joves, en format global i en multisuport, s’incloïa dins del seguit d’actes celebrats el 7 de juliol, juntament amb el concert Live Earth. Alhora, es reforçava a través de recursos online i una programació televisiva específica.
Aquests són alguns dels 35 anuncis amb què la iniciativa buscava promoure un estil de vida respectuós amb el medi ambient, i reduir així les emissions de CO2. En molts d’ells es proposen senzills consells per mostrar a l’espectador que les petites accions realitzades per moltes persones poden provocar canvis massius. Amb aquest objectiu, sis agències de publicitat (180 LA, Cake, Lowe Worldiwde, Ogilvy, Wieden, + Kennedy, 12 and Y&R) van crear i produir els spots que s’han distribuït en 162 països per televisió, online i en mòbil. Només faltaria saber si a hores d'ara ja s’ha notat algun canvi de tendències.





Per més informació i videos, es poden consultar les adreces següents:

http://www.estrategias.com/actualidad/object.php?o=41163

http://america.liderdigital.com/noticias/detalle_noticia.php?id_noticia=15690

http://planeta-perdido.blogspot.com/2007/07/mtv-switch-apuesta-favor-del-medio.html

http://www.solounplaneta.com/2007/10/12/mtv-switch/

http://abre-losojosmundo.blogspot.com/2007/10/mtv-switch.html

Menys TV i Més Internet

Ja s’ha demostrat. El que en aquests temps tothom sospitava amb l’avenç de les noves tecnologies, és avui una realitat. Ara els pares ja no es podran queixar que els seus fills passen massa hores enganxats al televisor. Ara es queixaran perquè el seu nen o nena li fa pujar la factura d’Internet.


Según un estudio realizado por la EIAA (Asociación Europea de Publicidad Interactiva) los jóvenes europeos entre 16 y 24 años acceden con más frecuencia a Internet que ven la televisión y pasan más tiempo navegando en Internet que frente al televisor, declarando casi la mitad (48%) que el consumo de televisión se ha visto reducido como resultado directo del uso de Internet. Concretamente en España, los jóvenes gastan un 22% más de su tiempo navegando en Internet que viendo la TV.
Por lo que Internet ya rivaliza con la televisión en consumo de medios, y se muestra como el medio de mayor crecimiento. Si bien hay que tener en cuenta que Internet también incluye la televisión, la radio, los periódicos y las revistas. Pero lo verdaderamente importante es que se está produciendo un cambio de tendencias que están redefiniendo la industria de la publicidad. Así, por ejemplo, dados los resultados de este estudio queda claro que a la hora de dirigirse a los jóvenes Internet es ya mejor opción que anunciarse en televisión o radio, sin tener en consideración otras muchas ventajas que nos ofrece el medio de Internet, como la mayor capacidad de segmentación y medición de la rentabilidad de la inversión publicitaria.
Otras conclusiones del estudio son: el incremento del uso de Internet por parte de los mayores de 55 años y de las mujeres, el aumento del tiempo que se emplea en Internet y el gran auge de las redes sociales.

Per més informació:

http://www.adn.es/tecnologia/20071114/NWS-2199-TV-Internet-jovenes-usan-anos.html

http://www.elpais.com/articulo/internet/publicidad/salta/television/medios/digitales/elpeputec/20061123elpepunet_10/Tes

El debat segueix obert

Les dades revelades per l’últim informe PISA han provocat milers d’especulacions sobres les possibles causes de la falta d’excel·lència en les escoles del país.
No vull aturar-me a analitzar les conclusions que se’n desprenen perquè ja ho han fet gairebé tots els diaris. De fet, si voleu saber què diu exactament l’estudi, podeu consultar el text sencer aquí.
Ara es parla de que les inversions públiques no són suficients; de les nombroses escletxes que deixa entreveure l’actual sistema educatiu, reformat una i altra vegada; de buscar nous mètodes d’aprenentatge més eficients; i, fins i tot, del prestigi i nivell dels docents que estan al capdavant d’aquestes institucions. (veure estudi McKinsey&Co)
La discussió sobre les funcions de l’escola també segueix vigent, de com s’exigeixen unes responsabilitats afegides a uns professionals que, potser, no els pertoquen.
Sigui com sigui, apareixen en les estadístiques i són casos reals, i és que un percentatge significatiu de l’alumnat no arriba als mínims. Si l’objectiu del sistema educatiu és la formació integral dels ciutadans segons allò establert en el currículum –i agafo les paraules del degà en Ciències de l’Educació de la Ramon Llull, Climent Giné –, en alguns casos no ho aconsegueix.
El primer és preguntar-se per què, i després, buscar la manera d’ajudar a aquest percentatge. No tot depèn del sistema, també hi compta l’aportació personal de l’estudiant, el tracte amb el professorat, les relacions socials a l’aula, els diferents suports i la qualitat de les classes, entre d’altres factors. La responsabilitat es compartida; clar que si l’estudiant no hi col·labora, no hi haurà aprenentatge, en tot cas, hi haurà instrucció.
La segona qüestió, orientada a com ajudar-lo, desemboca, massa cops, en baixar el llistó. Aquesta és una forma fàcil pel professor i ràpida per liquidar el tema, però no per solucionar-lo, ja que acaba perjudicant tant al que té dificultats com al que no.
No hi ha fórmules màgiques, sinó implicació per part de tots, fins i tot de l’administració i l’opinió pública donant més importància a la tasca dels docents. No cal parlar de l’exemple a no seguir, E.U.A., on la devaluació d’aquests professionals és evident i molt denunciada. Almenys, doncs, que aquesta frase no es comenci a aplicar aquí.

“La enseñanza es la fregona de las profesiones. A los profesores se les dice que entren por la puerta de servicio o por la parte de atrás. Se les felicita por tener TLT (Tanto Tiempo Libre)”.

Frank McCourt
El profesor

Finlàndia, l'exemple a seguir en educació

“El dinero y el poder tamizarán las noticias hasta dejarlas listas para su publicación, marginarán las discrepancias y permitirán que el gobierno y los intereses privados dominantes difundan un mensaje adecuado para el público”

Noam Chomsky i Edward Herman
Los guardianes de la Libertad

Avui anava a escriure una entrada sobre algunes paraules més de vocabulari bàsic que un periodista se suposa que ha de conèixer, entendre i ser capaç d’explicar si li pregunten. Però m’he topat amb una informació molt més interessant, sense infravalorar el significat d’alfabetització mediàtica, és clar, que deixarem per un altre dia.
Avui vull fer crítica sobre els mitjans, ja sigui els de premsa, com la TV o la ràdio. Un sector al que, amb sort o desgràcia, m’integraré quan acabi aquesta carrera, malgrat que cada dia doni més mostres de manipulació i deformació de la realitat servint als poderosos. Aquest cop és a Rússia, però tampoc cal anar tan lluny per trobar-ne exemples.
La potència més extensa del món va elegir el passat diumenge els 450 diputats de la Duma, o Càmera baixa del seu Parlament. Unes eleccions legislatives caracteritzades per un fort control dels mitjans de comunicació des dels estaments governants, i amb una presència mínima d’observadores internacionals.
El partit majoritari i oficialista, Rúsia Unida, liderat per Borís Grizlov però amb el suport de Putin, va guanyar-les, com era d’esperar. Tot i que, com diu Toni Cruanyes en un article a l’Avui, “el president rus no és poderós per les seves successives victòries, sinó que es ratificat a les urnes perquè té poder i l’exerceix sense concessions”. El cert és que el seu modus operandis s’assimila més al dels clàssics com Maquiavel o Clausewitz que als manuals de política actual.
És per això que l’oposició es queixa, entre d’altres motius, i sense entrar en la violació sistemàtica d’alguns drets humans fonamentals que tantes organitzacions porten denunciant. Perquè si des d’aquí pensem que la democràcia és tan opaca que amb prou feines es permeten algunes veus dissidents –que li diguin a Gary Kaspárov–, dins del mateix nucli polític, l’ambient ha de ser sufocant.
Com és de suposar, la maquinària per aquest exercici dèspota de poder inclou els mitjans. Només d’aquesta manera Putin va poder aparèixer el passat dijous 29 de novembre en tots els canals demanant el vot pel seu partit; mentre que la difusió del vídeo electoral de Yavlinski, líder de Yábloko –petit grup socialdemòcrata–, ha estat prohibida.
El domini absolut s’ha demostrat després que l’estudi de l’agència estatal VTsIOM enunciés que un 69% dels russos que van veure els debats televisius van quedar impressionats per Rusia Unida. La realitat, però, és que tal formació no va participar i va limitar el seu programa a pregonar el “Plan de Putin”, els continguts dels quals tampoc s’han desxifrat.
L’anècdota es completa i s’explica per la presència televisiva d’aquest partit, que ha ocupat del 57% al 62% de la cobertura informativa emesa durant les franges de màxima audiència (de les 18:00 fins mitjanit).
Les sol·licituds presentades per l’oposició a la Comissió Electoral Central enfront aquests abusos han estat, és clar, rebutjades. Gens estrany, val a dir, quan el seu president Vladimir Churov forma part del cercle d’excol·laboradors de Putin i li guarda fidelitat.
Pel que fa a aquests grups minoritaris, molts d’ells no han pogut aconseguir el 7% –abans era el 5%– dels vots necessaris per optar als escons a la Duma. De fet, ni el segon partit més votat, el Comunista amb un 11,6%, pot aspirar a la representació en el Parlament. De la mateixa forma, tampoc es poden presentar membres independents i s’elimina la possibilitat de votar contra tots els partits. Aquests són alguns dels canvis introduïts arran de la reforma electoral de fa dos anys.
Totes aquestes maniobres pretenen assegurar la continuació del senyor Vladimir al front del Kremlin, ja que la Constitució li prohibeix un tercer mandat consecutiu i el segon se li acaba l’any vinent. Per si la cosa no funcionés, ja corren rumors sobre la possible unió de Rússia amb Bielorússia donada la imminent visita de Putin al seu país veí. El naixement del nou estat li permetria, doncs, anul·lar els preceptes anteriors i mantenir-se en el poder. Esperem que no sigui així.

Quant a la posició de la premsa escrita russa, es poden llegir les edicions digitals d’alguns dels diaris més importants –i no controlats pel govern– aquí. Pel que fa la premsa europea, podeu visitar http://www.dw-world.de/dw/article/

0,2144,2982891,00.html

Per veure més informació, cliqueu als links següents:

http://afp.google.com/article/ALeqM5j6ZS6Hms1C1IjUIG20CG-x82-V7g

http://sp.rian.ru/trend/electrus/

http://www.jornada.unam.mx/ultimas/2007/12/03/denuncia-kasparov-las-elecciones-mas-sucias-en-rusia

http://www.clarin.com/diario/2007/12/02/um/m-01555473.htm

http://ipsnoticias.net/nota.asp?idnews=86767

Otra ONG en tela de juicio

Si fa unes setmanes la notícia era sobre la corrupció de menors a mans de l’ONG francesa Arca de Zoé, avui el titular és sobre Global Infantil.
Situada prop d’Addis Abeba, el seu director i fundador, ara fa cinc anys, és Gil Losada, un home vestit sempre amb bata blanca i un estereoscopi al voltant del coll. Se l’acusa d’abusar sexualment dels menors, de maltractar-los amb càstigs i treballs forçosos, de desobeir les ordres de la doctora de la centre, entre d’altres crims igual d’aberrants que fan dubtar de la seva salut mental. Fins i tot es va negar a proporcionar el tractament adequat a una nena de 4 anys malalta de sida, que finalment va morir dies després.

Els que han presentat les denúncies, però, han estat dos cooperants que durant el mes de juny van viatjar a la capital etíop per col·laborar: Tomàs Jover i Petra García, que ahir van exposar el seu testimoni en una roda de premsa celebrada a Barcelona.
Certes o no les acusacions, el cas és que han sortit més voluntaris que també han volgut prestar declaració davant la justícia, en defensa de les opinions dels dos catalans.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071005/53400167690.html

Una altra història són les partides de 120.000 i 21.000 euros que l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) va subvencionar a l’organització i que, asseguren, encara no han estat retornades.
L’assumpte durà cua i ara queda observar-ne els efectes. La decisió de l’Audiència Nacional, la repercussió en els mitjans de comunicació, el consegüent desprestigi de la ONG o el futur dels més de 120 nens orfes són interrogants oberts que només amb temps es podran respondre. De moment, si voleu continuar informant-vos, podeu clicar als links següents:

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/ONG/iluminado/elpepisoc/20071119elpepisoc_3/Tes
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Poner/rodillas/nino/tirarle/orejas/le/supone/trauma/elpepisoc/20071120elpepisoc_5/Tes
http://www.wikio.es/news/Gil+Lossada

http://www.globalinfantil.com/La%20Vanguardia.pdf (entrevista de l’any passat a Gil Losada)

Interessos diferents entre Nord i Sud en el Segon Fòrum sobre el domini de la xarxa.

"El auge de Internet crea una nueva forma de desigualdad entre los info-ricos y los info-pobres. No sólo en el Norte, en los países desarrollados, donde sólo una minoría dispone de ordenador personal, sino sobre tot en el Sur, donde la falta de equipamientos mínimos margina a millones de persones. Por ejemplo, sólo en la isla de Manhattan hay más líneas telefónicas instaladas que en toda el África subsahariana”

Ignacio Ramonet

El text és un fragment extret del llibre Internet, el mundo que llega, publicat el 1998, encapçalat pel pròleg d’Ignacio Ramonet i seguit per les opinions de diversos assagistes i erudits de la comunicació. Malgrat la seva antiguitat, i més donada la cultura de la immediatesa que ens governa, sembla que la seva visió encara continua vigent, real i ben bé quasi a l’ordre del dia. Si bé algunes deficiències s’han pal·liat, com la presència d’ordinadors a les llars dels països desenvolupats, d’altres referents a la divisió nord-sud encara s’han aguditzat, ara conegudes amb el nom d’escletxa digital. Aquest va ser, de fet, un dels assumptes tractats al Segon Fòrum sobre el domini d’Internet (IGF) celebrat a Rio de Janeiro la setmana passada. I que, per cert, va acabar en un status quo de les negociacions, només trencat pel consens sobre la protecció dels nens.
Des del 12 fins al 15 d’aquest mes, prop de 1.300 participants de 109 estats diferents van debatre en seminaris i conferències qüestions relacionades amb l’ús de la xarxa.
El seu coordinador executiu, Markus Kummer, apuntava cinc punts fonamentals: accés, diversitat, obertura, seguretat i recursos crítics. Però mentre que els dirigents del tercer món reivindicaven majors infrastructures i equipaments, els representants de les economies industrialitzades insistien en les restriccions per combatre els delictes.
“Uno de los mayores desafíos que tenemos es garantizar la participación de todos en Internet. Tenemos que discutir lo que podemos hacer por los miles de millones que aún no tienen acceso”, afirmava Ivy Matsepe, ministra sudafricana de Comunicacions.
D’altra banda, Luigi Vimercati, subsecretari italià en la mateixa matèria, destacava: “En nuestra opinión es necesaria una ley de derechos en Internet. Necesitamos una discusión conjunta para garantizar no sólo la libertad sino también su autorreglamentación para proteger a los más vulnerables”.
Diferents interessos segons el país. Diferents velocitats segons el continent. Diferents dialèctiques entre el centre i la perifèria. Una perspectiva que ensorra aquelles idees universals que fa unes dècades situaven a Internet com el remei per prometre un món global, de persones connectades i, per extensió, ben comunicades. Idees que ara s’han quedat en veritat a mitges, perquè per Àfrica –exemple més visible–, el terme global no és vàlid. Tendim a considerar només les realitats que coneixem, i a definir com a conjunt allò que entra dins dels nostres dominis. Potser, per això, el més correcte seria dir que Internet és una xarxa potencialment global.
Amb una simple ullada al mapa del planeta de backbones (línies troncals) es pot observar que el gruix de l’estructura se centra bàsicament a EE.UU. i Europa –entre els dos sumen gairebé el 70% d’internautes en xifres de la Internet World Stats–. Segons la conferència de l’ONU pel Comerç i Desenvolupament (UNDTAD), els usuaris de què disposa són un 15,6% de la humanitat. Un fet que tampoc ens ha d’estranyar si considerem que tres quartes parts de la població no tenen accés a una línia telefònica, mentre 1.000 milions són encara analfabetes. A Àfrica, s’hi concentra, precisament, un percentatge prou elevat d’aquests 1.000 milions.
Superades aquestes mancances i en un altre nivell, a Europa li preocupa més la falta de limitacions legals i la preponderància del inglés respecte d’altres llengües. Al contrari d’altres potències, el seu volum d’usuaris és tan gran que desborda les pròpies regulacions i els obliga a prendre mesures davant de necessitats abans inexistents. La Convenció contra el Cybercrim i les múltiples campanyes en defensa dels més vulnerables en són una prova. A la vegada, Europa també coincideix amb Brasil, Índia i Xina en reclamar una autonomia superior del ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers), organisme nord-americà encarregat de la gestió dels dominis i direccions de la xarxa.

De la trobada no en van sortir recomanacions específiques, ni sobre l’ICANN ni tampoc sobre els plans acordats. I encara sort que el IGF va ser creat com un procés de cinc anys. Després d’aquesta segona reunió, l’any vinent continuarà a Nova Delhi; en 2009, a Egipte; i suposarem que pel 2010 ja haurà desembocat en algunes conclusions. Suposarem, és clar, per la inèrcia de creure en un món potencialment millor.

Per més información sobre el tema, podeu consultar:

http://actualidad.terra.es/ciencia/articulo/foro_internet_nueva_delhi_2019420.htm

http://afp.google.com/article/ALeqM5hv8kBPTWZyQ3giL59GU2tudb72Pw

http://actualidad.terra.es/ciencia/articulo/foro_internet_apela_ampliar_acceso_2019586.htm

http://www.hoy.com.do/article.aspx?id=132224

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=59000

Glossari

Emissió: Consisteix en llençar una senyal des del pol de l’emissor al del receptor.
Difusió: Es tracta de la mateixa acció que l’emissió, però a diferència d’aquesta, en què el destinatari és individual, la difusió implica un públic massiu.

Informar: Transmetre informacions a un públic sense la necessitat d’una resposta per part d’aquest.
Comunicar: El públic reacciona davant les informacions en forma de resposta i la fa arribar a l’emissor. Es dóna, per tant, una interacció.

Notícia: Gènere informatiu que s’ocupa de narrar un esdeveniment actual des d’un punt de vista objectiu. En el cas que el text inclogui judicis de valor i altres consideracions ja no parlem de gènere informatiu, sinó opinatiu.

Instruir: Transmetre coneixements sobre una matèria a una persona o grup, encara que l’assimilació d’aquells continguts no es produeixi.
Educar: Instruir esperant que l’altre subjecte assimili i comprengui la globalitat dels continguts transmesos.
Aprendre: Assimilar, fer propis els continguts d’altres.

Descriure: Representar amb mots un subjecte, una situació, un fet o qualsevol altra realitat en la qual no s’han esdevingut canvis.
Narrar: Utilitzem aquest verb quan el subjecte, la situació o el fet han experimentat un o diversos canvis. Hi ha, doncs, un abans i un després que cal destacar.
Argumentar: Convèncer d’una opinió per mitjà de raonaments que justifiquen o avalen aquella posició adoptada.
Raonar: Descobrir nous coneixements a partir de premisses, és a dir, d’altres coneixements previs.

Percebre: Rebre sensacions i les posteriors percepcions.
Sentir: Percebre per mitjà dels sentits (vista, oïda, tacte, olfacte i gust).
Sensació: Resposta directa a un estímul que ens ha arribat a través dels sentits. El subjecte pot no ser conscient del seu origen, i s’accepta que normalment precedeix a la percepció.
Percepció: Interpretació de les sensacions experimentades pel subjecte, dotant-les de significat i organització.

Competència: Capacitat del subjecte.
Habilitat: Grau de competència d’una persona a l’hora de realitzar una activitat concreta.
Educació: Procés pel qual una persona adquireix habilitats o competències.

Si ets...

Si ets escriptor, creuràs que no estem a la teva altura.
Si ets estudiant, ens llegiràs a la premsa gratuïta.
Si ets polític, ens perseguiràs perquè no obrim la boca, o al contrari, per obrir-la massa.
Si ets profeta, et voldrem prendre el lloc.
Si ets lingüista, renegaràs contra la nostra escriptura defectuosa.
Si ets filòsof, qüestionaràs el sentit de la nostra existència.
Si ets artista, no serem les teves muses, ni tan sols dignes d’inspiració.
Si ets mestressa de casa, aplaudiràs els nostres eterns enemics els del cor.
Si et famós, ens pagaràs la nòmina.
Si ets crític, ens posaràs en evidència.
Si ets periodista, jutjat amb benevolència perquè t’hauràs sentit identificat.

Si hagués d’elaborar una definició estil diccionari del que és ser periodista, diria que és aquell/a que no té altre ofici que el de tractar amb l’actualitat. Observar-la, interpretar-la, descriure-la o narrar-la segons convingui, prendre’n consciència i, si s’escau, també jutjar-la i emetre’n valoracions.
La seva matèria primera és la informació, extreta de la realitat, i per tant, molt susceptible de generar conflicte a causa de les diferents visions que es tenen d’aquesta. Però, precisament, ell és l’encarregat de reflectir aquest babel d’opinions i presentar-les de forma ordenada i comprensible a un públic que, en la seva majoria, desconeix la qüestió o bé en té una idea vaga i parcial. El periodista també s’encarrega, o millor dit s’hauria d’encarregar, doncs, de dotar al ciutadà de les eines intel·lectuals que l’ajudin a formar-se una opinió sòlida i argumentada.
Un professor ens deia que els periodistes han de ser líders d’opinió, la qual cosa no significa que el seu parer ha de ser el majoritari ni tampoc que l’hàgim de compartir.
Un altre mestre ens deia que la nostra mirada –com a periodistes- canvia el món, en tant que en proferim una valoració, justificada pel bagatge que hem adquirit abans.
Per mi, els periodistes serien miralls anònims, reflectint les malformacions de la societat, i per omissió, destacant també els valors humans de la mateixa. Però sempre sense afanys heroicistes, emparats sota el nom del gremi, i amb humilitat.
Les complicacions apareixen quan s’intenten assumir d’altres papers sense tenir-ne la certesa suficient, en especial, el de jutge i botxí. Aquesta pràctica també guarda un origen en la facilitat del públic per opinar. És a dir, sembla ser que ara tothom entén de periodisme, tothom sap què fer i què dir. Ningú gosaria corregir un enginyer o metge; per contra, sí que es protesta en la manera que s’ha tractat una informació o per ficar títol a una crònica. I no em refereixo a la pròpia crítica des dels mitjans, sinó a veure com la senyora X famosa pels seus idil·lis parla sobre qualsevol assumpte polític penjant-se l’etiqueta de professional. Després de l’esperpèntica visió, es pot entendre que la professió estigui desprestigiada, concloent amb què no cal ser ningú per emetre opinions vàlides que arribaran a tota Espanya.

Aquí us deixo amb les paraules que Garcia Márquez pronuncià davant l’assemblea Interamericana de premsa el 1996 sobre “el mejor oficio del mundo”. Un consell: no passeu de llarg i llegiu-ho.

http://209.196.155.242/download/elmejor.pdf

The end of education

"More people now than ever before -I don't mean scholars, but just ordinary people - are very much interested in the kinds of effects that media has, not just on children but on politics, on social life, even on the idea of consumership[...] Aldous Huxley was talking about this 50 years ago, when he said it wasn't so much the un-truth of information, but the complete irrelevance of information that was going to be the problem in the end. You keep people distracted, and keep them from addressing the issues they need to address, by flooding them with all sorts of information with which they can do nothing."

Neil Postman (adbusters magazine nov/dec 2001. nº38)

Assagista, professor, director, deixeble de McLuhan, escriptor, sociòleg teòric, crític cultural i, pel que sembla, partidari de la visió huxleyana. Aquests són alguns dels denominatius amb què es pot començar a explicar qui és en Neil Postman. Afegint que se’l considera un dels principals experts nord-americans dedicats a l’àmbit dels mitjans de comunicació social.
En els seus llibres, crítiques acarnissades allunyades d’elogiar el sistema actual dels media, hi postula les seves tesis sobre el rol de la tecnologia en el món educatiu modern. De fet, el seu interès per aquesta disciplina és una constant en la seva carrera, que va iniciar com a mestre d’escola primària i secundària.
Postman reflexiona sobre la crisi que travessa l’educació amb el fracàs dels déus que han regit la societat fins ara. Ni el consumisme ni les tecnologies d’última generació proporcionen una base estable perquè els més petits desenvolupin les seves facultats intel·lectuals al màxim. Aquest és l’argument d’El fin de la Educación, on ofereix una sèrie de propostes perquè l’escola recuperi la seva funció i abandoni l’enfocament instructiu dominant. D’una banda, massa pendent de teories pedagògiques efímeres, i de l’altra, de cobrir els buits educatius que en altres temps se solventaven dins del nucli familiar.
En Divertirse hasta morir, traduït a vuit idiomes, reprèn aquella idea de la televisió com instrument que converteix la política i la cultura en espectacles banals. Escarneix sobre el seu potencial i la relega al paper de caixa tonta que indueix a la passivitat. Perquè converteix assumptes seriosos en trivials i no proporciona la interacció suficient que ell creu necessària per aprendre. Mentre que a La desaparición de la infància la desaprova per no ficar barreres entre els continguts que veu un infant i un adult –malgrat existir l’horari infantil-. En aquest link següent s’hi pot llegir una entrevista que li va fer La Vanguàrdia fa uns anys sobre aquesta visió, per alguns exagerada, i per altres, del tot encertada.

http://kane.uab.es/jmartinezp/ccee/arxius/postman.doc

Encara té un altre llibre que mereix ressenya –dels 18 que ha publicat i dels més de 200 articles que ha escrit- que és Tecnòpolis. Tal com explícita el títol, una denúncia a la tecnologia que impregna la societat, rapta la cultura i s’estén amb una lògica interna de control ideològic.
El cert és que no sé fins a quin punt aquesta tecnologia es pot servir de nosaltres i lligar-nos a la inèrcia vegetativa. Però en tot cas, ens veiem abocats no només a tolerar-la, sinó també aprendre el seu llenguatge si volem sobreviure sense ser analfabets tecnològics. Tampoc sé si Postman té tota la raó afirmant que no proporciona una base estable, perquè existeixen moltes iniciatives d’e-learning i perquè, per exemple, també pot ajudar a la integració dels disminuïts físics. De la mateixa manera, dubto que els infants perdin la innocència de la nit al dia (veure link). Encara que alguna cosa deu fallar perquè els adolescents comencin a disparar als companys de la seva classe tot cridant a la revolució contra el sistema. I no se’n pot culpar només a la televisió. Seria massa agosarat.

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada una galàxia Gutenberg convertida en constel·lació multimèdia; un ordre atòmic transformat en binari, i un homo sapiens amb expectatives d’esdevenir un homo digitallis. Hi havia una vegada un món canviant en què la velocitat tecnològica supera la velocitat d’adaptació i comprensió de l’ésser humà. I aquest, immers en l’ull de l’huracà digitalitzador, ha de fer front a l’abast i conseqüències de la revolució que ell mateix ha iniciat i està vivint.
Una de les conseqüències és la implementació massiva d’aquestes noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). A hores d’ara, un fet consolidat que ha transformat tots els àmbits de l’activitat humana. De forma paral·lela sorgeix, aleshores, un repte, que no és altre que el de dotar al ciutadà de les competències necessàries per poder desenvolupar-se amb èxit en aquest nou context. És a dir, la tecnologia s’introdueix en la nostra vida per facilitar-nos l’existència, si bé l’acaba complicant perquè no sabem com utilitzar-la, valgui la paradoxa.
Dit això, sembla lògic que apareguin mesures per no augmentar més la coneguda esquerda digital; o el que és el mateix, la distància entre aquells que estan alfabetitzats digitalment i els que no han pogut, ja sigui per diverses raons.
S’entén per alfabet digital la persona que sapigui “utilizar las herramientas de tecnología y comunicación digital y redes para acceder, manejar, integrar, crear, evaluar información para funcionar en la Sociedad de la Información”. Aquesta és una de les definicions més complertes, proposada per l’organització International ICT Literacy Panel. Al meu entendre, i més sintètic, instruir al ciutadà en el llenguatge propi dels mitjans tecnològics i audiovisuals; partint de la base, és clar, que aquest ciutadà té accés a aquests mitjans.
L’aprenentatge i l’accés universal són, per tant, premisses clau pel desenvolupament i el benestar de la societat. D’una se n’encarreguen els telecentres com el Cibernàrium i els programes o models educatius com http://ecdl.ati.es; i de l’altra, se n’hauria de responsabilitzar l’estat. Ambdues condicions són imprescindibles, i cap d’elles redueix les desigualtats per si sola.
En el primer requisit, Espanya persisteix amb greus deficiències. Es troba en el lloc 32, per darrere d’Estònia i Malta, en el Network Readness Index (NRI, elaborat pel World Economic Forum), índex que mesura el potencial per d’alfabetització d’un centenar de països. Una dada que contrasta amb la seva posició per PIB, situada en la novena potència econòmica mundial.
Com exemple contrari, cal matisar, que l’exclusió d’una part de la població no és tan sols un problema de discriminació, sinó també un factor de risc pel bon funcionament econòmic i social. En paraules de Manuel Castells “las TIC deben considerarse como un instrumento y no como una finalidad en sí mismas. En condiciones favorables pueden ser muy eficaces para incrementar la productividad, generar crecimiento económico, crear ocupación y posibilidades de contratación. Así como para mejorar la calidad de vida de todos”.
És en aquesta darrera oració on troba l’autèntica raó de ser de les TIC, nascudes per simplificar la nostra vida, en tant que en sapiguem fer un bon ús. Castells també s’hi referia com la “revolución tecnológica que ha transformado nuestro modo de pensar, de producir, de consumir, de comerciar, de gestionar, de comunicar, de vivir, de morir, de hacer la guerra y de hacer el amor”. Doncs bé, la transformació ha d’estar, necessàriament, al nostre servei. Perquè és la tècnica al servei de l’home i no pas a l’inrevés, i això es pot aplicar a tots els països desenvolupats. A la resta, malauradament, encara queda molt recórrer

Tresserras i Plató

De vegades personatges llunyans en el temps es troben, les distàncies s’escurçen, i les idees semblen traspassar tota frontera espacial i temporal. Immersos en el segle de la salvatge competència, de vegades ens oblidem d’aquestes idees que han mogut l’ésser humà des de temps immemorials. Tan bàsiques, indispensables, i alhora fàcils d’aconseguir si unim esforços i dedicació. L’experiència –el capital amb que, per cert, treballa CCRTV- ens està ensenyant que la cooperació no sols és necessària pels més desfavorits, sinó que ajuda a què molts altres projectes esdevinguin reals. Perquè “la competitivitat només té sentit amb un rerafons de col·laboració, i si no, es converteix en una lluita inútil”, deia el rector de l’UAB, Lluís Ferrer. I ho complementava amb reflexions sobre el paper dels productors de coneixement -a tall d’exemple, les universitats o els mitjans de comunicació- per assolir aquesta valuosa idea en els ciutadans, és a dir, la llibertat.
Ja en parlava Plató en el mite de la caverna, quan un dels presoners aconseguia alliberar-se, sortia al món exterior, i tornava per explicar-ho a la resta de companys, que l’acabaven matant. Així, amb tan tràgic final, el filòsof descrivia el dolorós i difícil camí del coneixement, que en l’últim esglaó hi troba l’anhelada llibertat.
En l’aula magna de la facultat de Comunicació també se’n parlà el divendres passat, arran de la intervenció del conseller de cultura i també professor, J.M. Tresserras. La seva lliçó inaugural, o reflexions en veu alta segons ell, obria la segona edició del màster que TV3 comparteix amb la Universitat Pompeu Fabra i l’Autònoma. Un curs que duu per títol Innovació i qualitat televisiva, conceptes als quals Tresserras fica com a condició la mirada culta i crítica. Amb aquesta perspectiva, el conseller va enumerar una sèrie de requisits que la televisió, tant pública com privada, ha de complir per aspirar a determinats nivells d’excel·lència i procurar-se així, de no caure en la deixadesa.
“Per ser efectiu, primer cal ser culte, i d’aquesta manera podrem serem lliures”, enunciava el professor. Unes paraules que ressonaren a pensaments platònics, a allò de que l’educació (eina indefectible per arribar a ser culte) és l’única via per canviar la societat, alliberar-la de la seva existència encadenada perquè pugui entreveure la realitat tal com és. Sense les ombres ni els reflexos de les parets de la caverna, sinó amb els colors i les formes nítides pròpies del món. “El de més enllà, i també el pròxim” -continuava el professor- “perquè no es pot informar si aquest es desconeix, ni tampoc es pot fer una bona programació”.
No recordo si Plató també entrava en el terreny lingüístic, però per Tresserras la llengua és força important -si no volem que en dues dècades desaparegui el català literari tal com pronostica Quim Monzó, a causa de la degradació de l’idioma-. La televisió de qualitat, doncs, pot contribuir a fer-ne un ús adequat i actualitzar-lo, de la mateixa manera que renova la resta d’elements que configuren el nostre patrimoni cultural. Des dels mitjans també es pot portar a terme una acció democratitzadora, ja que aquests participen en la construcció de l’imaginari social, i de no ser així, la qualitat de la democràcia disminuiria de forma alarmant.
Aquests tan sols són dos exemples de la llarga sèrie de factors que defineixen una bona televisió, amb els que el conseller vertebrava la xerrada i lligava, així, a la noció de cultura. Acabava parlant de llibertat, un cop més, i del sentit crític i de la consciència. Com aquesta és la darrera frontera de la primera, i la primera es inspirada per la cultura. I al final, sense entendre molt bé qui inspirava a qui, només recordava al meu professor de filosofia dient que segons Plató l’educació salvaria la humanitat.El cert és que tinc els meus dubtes si tan sols amb educació ens vacunarem contra l’estupidesa d’algunes governants, la fam i pobresa mundial i el canvi climàtic tant de moda. Ara, que potser per fi canviïn el Aquí hay tomate per algun programa de continguts menys trivials. Això, segur.

Visitant el Cibernàrium

L’altre dia ens van fer la xerrada del Cibernàrium, o almenys això és el que em van dir, perquè estava tant refredada que no podia sortir del llit i, per tant, no vaig anar-hi. Així que dimarts se’m va passar pel cap la idea de visitar-lo, aprofitant que un amic meu hi viu a prop. Va ser un bon passeig fins a Canyelles, i un cop allí una llarga estona per trobar-lo. Una servidora es va oblidar el mapa pensant-se que seria un centre tan conegut que tothom el coneixeria. Però va resultar que no.
Després de preguntar a una dotzena de persones -que em van assegurar que eren del barri- i rebre les seves negatives, vaig deduir que tal vegada m’havia confós i havia llegit malament l’adreça. Aleshores, intentant recordar el nom del carrer, se’m va acudir de trucar i demanar-ho a algú de classe. Ja tenia el carrer, però tot i això, ningú entenia encara de què parlava. A la fi, un farmacèutic em va explicar que aquest centre devia trobar-se dins del Parc Tecnològic del barri, i d’alguna cosa em sonava aquest nom. Potser l’havia llegit en el fulletó.
Em sones o no, ja sabia com arribar-hi. De fet, només hi ha 10 minuts des de la parada de metro, però donant voltes havia trigat quasi tres quarts d’hora. Realment, els ciutadans de Canyelles pateixen un desconeixement flagrant sobre aquest centre, fins al punt que no saben ni que existeix.
L’edifici, rodejat d’aigua i situat enmig d’una zona verda, allotja en una banda el Parc Tecnològic pròpiament dit, dedicat a empreses d’innovació, i en l’altra, el Cibernàrium. S’hi accedeix per la mateixa porta que dóna a un llarg passadís central, on la paret de coloraines i textos escrits contrasta amb el mostrador de vidre que presideix l’entrada. El guàrdia em va indicar que havia de continuar per la dreta, seguint les enormes lletres roges de Cibernàrium, i vaig anar a parar en una sala amb un altre mostrador de vidre. Tota la sala és de vidre de fet, dividida en diversos compartiments que són les aules. S’estructura en tres espais; l’un adreçat a activitats de l’empresa; el segon, a l’ús de programes informàtics; i un tercer, per navegar per la xarxa.
Mentre la noia del taulell m’informava del cursos disponibles, en una aula estaven fent classe. Cada curs són tres hores, i si n’aconsegueixo fer 30 em donen dos crèdits. Tan sols. Presentant, a més, un document on reflexiono sobre els continguts i els principals aspectes de cada activitat. Potser m’aventuro amb el flash, o photoshop avançat... però la noia no estava pels meus dubtes i em va dir que m’apuntés per la pàgina web a partir del divendres. Vaig sortir pensant per què no m’havien fet la visita guiada que un cartell anunciava. I per què gairebé ningú coneixia aquest multiespai inaugurat el 1999, considerat el programa municipal d’alfabetització digital més important d’Espanya, segons diversos articles d’Internet. Potser no m’havia expressat prou bé o potser és que la gent més pròxima al centre, aquells que en poden treure un major profit, ho desconeixen totalment. El pròxim cop que hi vagi li preguntaré a la noia del taulell.

Sobre l’educació i els programes d’IM

Han passat només set anys del seu naixement i tres de la seva expansió, però des d’aleshores que la seva comunitat no ha parat de créixer a un ritme vertiginós. Aplega usuaris de totes les edats, grups socials i de qualsevol racó del planeta. És senzill, accessible i tant fàcil d’utilitzar que fins i tot un nen de sis anys pot aprendre abans a teclejar que anar amb bicicleta. A més a més, és enormement temptador perquè et permet parlar sense veure el teu destinatari, anònim o no. Per fer-ho més atractiu, ara va equipat amb tota classe d’opcions per canviar el tipus de lletra i el seu color; el fons de la conversa; per enviar gifs animats; sense oblidar-nos de la llarga sèrie de pestanyes addicionals i demés foteses inútils; una autèntica joguina, especialment per als més joves.
És el MSN, de Windows, el que utilitza quasi tothom (i m’incloc) com a forma habitual per xatejar i comunicar-se entre si –perquè també existeix el Gaim, l’AdiumX, Trillian i altres programes similars però no compatibles amb el software de la potent Microsoft.
No m’interessa discutir la utilitat dels seus complements, cadascú que reflexioni quin és l’ús que en fa; sinó sobre l’impacte, no sempre beneficiós, en la canalla. Cada cop són més petits els que s’inicien en aquesta moda de la missatgeria instantània (IM).
Fa unes setmanes, el dominical de la Vanguàrdia publicava un article a propòsit d’un estudi realitzat el juny d’aquest any per la companyia Nielsen/Net Ratings, que mesura audiències per Internet. En l’informe s’afirmava que el 90% dels adolescents espanyols entre 12 i 17 anys utilitzen, amb freqüència, aquest servei quan accedeixen a Internet. És a dir, que la majoria de nois/es es connecten per qüestions relacionades amb l’oci. Tampoc vull debatre si Internet s’hauria d’utilitzar com una eina d’informació o de diversió -de fet, podrien ser ambdues coses-, però això ja és una altra història.
Retornant al reportatge de la Vanguàrdia, ens ficava exemples de nens de vuit, nous i deu anys que ja deliren per connectar-se cada tarda i xerrar amb els amics, enlloc de trobar-se o trucar-los. Després s’afegeix la constant preocupació dels progenitors per saber què fa el seu fill tantes hores davant l’ordinador, i sobretot, si xerra o no amb desconeguts, o si aquests desconeguts poden ser pederastes potencials o no.
Com sempre, la naturalesa del messenger no és perjudicial, sinó que sempre depèn del servei que se li dóna. Tots els excessos són dolents, diuen. I el mateix succeeix amb aquest programa, que potser sí que té més facilitats per idiotitzar abans que educar i comunicar -algú hauria d’anar pensant en instal·lar-li un corrector ortogràfic-. A banda d’això, és cert que els més petits haurien de prendre unes quantes mesures a l’hora d’utilitzar-lo, i els pares d’aquests tenir un mínim de coneixement sobre el software. Si no, es convertirà en un passatemps insuls i de pensar poc –per la meva experiència sospito que ja ho és-. Un entreteniment fàcil per evitar l’autèntica comunicació en favor de la tonteria i l’insult. Com deia algú, com trobo a faltar aquells temps quan jugàvem a caniques...

Manolo, Sarnoso i la FETV

Manolo diu que és un fraile loco, al que els seus superiors de Torrent (València) van enviar fa 37 anys a Panamà. Perquè era inquiet i poc conformista, i ell acceptà de bon grat la proposta. Ara diu que se sent panamareño, i el cert és que pel seu accent ho sembla. Però més enllà del seu origen o llengua, Manolo és també el president executiu d’un canal educatiu a Panamà.
La FETV, Fundación para la educación en la TV, o Canal 5 va néixer en uns moments difícils pel país. La invasió gringa el desembre de 1989 va provocar una onada de saqueigs generals que sumiren a la població en el desencant, en una terrible goma, tot i la fi de la dictadura de Noriega. De les cinc televisions que abans emetien, només en quedava una, de manera que l’equip de Manolo va sol·licitar les freqüències d’una d’aquestes televisions que ja no existien. I les hi van donar, massa amablement potser. Davant del gest s’ho van repensar i van decidir comprar-les, estalviant-se el compromís que haurien adquirit així amb el nou govern de la regió.
Manolo bromeja amb la idea que s’empescaren per recaptar els diners necessaris de la compra. El desayuno del sombrero a què ell es refereix –acció de passar el plateret entre els convidats i esperar la propina comptant amb que ningú voldrà ser menys que el veí-, resultà força productiu, i entre catòlics i representants d’altres religions van reunir la suma demanada.
En total van ser 5 freqüències, que començaren a funcionar l’abril de 1992. Amb el temps, es va estendre l’àmbit de cobertura i augmentaren les hores diàries d’emissió. FETV guanyava popularitat amb la voluntat de ser una alternativa real. En paraules de Manolo: “una televisión generalista de referencia, comprometida con la promoción de valores y la cultura nacional, y siempre facilitando la participación interactiva”. De fet, ell parla de crear una consciència crítica, amb el propòsit clar i rotund de que el públic pensi per si mateix. Ho matisa afirmant que “FETV no piensa por, ni para sus televidentes”; i fent gala d’aquest comportament, reitera que mai en els 15 anys -val a dir, tret de dues ocasions- s’han produït baralles o altres espectacles escabrosos de mal gust en la pantalla. Tot un mèrit si considerem les altes dosis de mediocritat que ens podem arribar a empassar en alguns magazines d’aquí, i tan sols en unes hores.
Però en FETV no. Es declara autònoma, educativa i amb una mascota pròpia, el gos Sarnoso. Alhora, defensa la interactivitat, en tant que ajuda a participar a la ciutadana i a reduir les distàncies entre aquesta i el mitjà. Tampoc s’està d’informar sobre notícies que perjudiquen el govern, com la inundació d’una barriada de Panamà construïda en una zona de risc, i amb tot això, autoritzada pel departament de Medi Ambient. Arran d’aquest fet, Manolo explica que alguns anunciants retiraren la publicitat de la cadena, les promocions baixaren, i ell mateix va rebre amenaces anònimes. Però tot plegat no l’ha fet tirar enrere en el seu compromís amb el poble panamareny.
Per ell és molt més significatiu que algú l’aturi pel carrer i reconegui el logotip de FETV, que no pas els resultats d’algun índex d’audiència que no té en compte una part de la població. “El rating, a veces, va con lo chavacano”, assegura. I té raó.
Dia rere dia, la graella espanyola es va omplint de programes més decadents i banals, avesats a airejar qualsevol assumpte de faldilles, desamor, adulteri i infidelitat davant les càmeres. Això sí, tots ells gaudeixen d’unes acceptables audiències i la seva continuïtat és un senyal inequívoc del seu èxit. Tal vegada hauríem de demanar-li al senyor Blanquer, Manolo, si ens pogués fer el favor de retornar a Espanya i crear un canal decent, similar a FETV, per compensar la vulgaritat en què s’ha caigut. Perquè si bé existeixen diaris generalistes de qualitat com el País, no succeeix el mateix quan busquem referents a la pantalla. Es necessitaria una programació y producció exigent, que elevi la cultura i entretingui sanament, precisament, un dels objectius inclosos dins la visió d’aquest canal educatiu.

“No se les da la caña, sino que se les enseña a pescar.”

La conferència del passat dimecres, en l’aula 2 de la facultat de Comunicació de l’UAB, va ser a càrrec d’un periodista cooperant de Guatemala: Luis Bruzón.
Sempre he caigut massa en els tòpics, així que m’imaginava un activista molt reivindicatiu amb els drets dels indígenes, informal i despreocupat per la imatge. Però el cert és que amb la camisa de ratlles i l’americana semblava més aviat un anunci de Massimo Duti, al guia d’expedicions que jo m’havia creat.
Després d’aquest descobriment vaig començar a parar atenció al què deia, a la seva exposició sobre la situació actual de Guatemala. Com la majoria d’explicacions que he sentit sobre aquests territoris llatinoamericans, la major part de població (indígenes) viu en la misèria, mentre que una minoria (ladinos) acumula la fortuna i simpatitza amb les costums occidentals. Així mateix, tot i que la seva forma de govern és una democràcia, aquesta és dèbil i encara en procés de consolidació.

Una altra característica és la seva diversitat racial, amb 25 grups culturals i els seus respectius idiomes, més un centenar de dialectes. Entre tanta pluralitat, doncs, resulta difícil crear unes estructures estables de poder, igualitàries per tothom. I aquesta és una realitat que comparteix amb altres països com Colòmbia, Bolívia o Equador, on els autòctons també han estat, de manera tradicional i sistemàtica, marginats de la burocràcia.

El resultat és un estat precari quant a garanties socials, feble en el control de la violència i la corrupció, i ‘analfabet’ de la seva riquesa cultural. La cooperació ha de fer front a totes aquestes dificultats, perquè parlar de cooperació és, en aquest context, parlar de desenvolupament. I si prenem com a referència la Declaració de les Nacions Unides sobre el Dret al desenvolupament, aquest queda definit com "un proceso global económico, social, cultural y político, que tiende al mejoramiento constante del bienestar de toda la población y de todos los individuos...” S’entén que, tant la participació ciutadana (en especial, la femenina) com la multiculturalitat, tendeixen a l’augment del benestar. Ambdues, iniciatives que Bruzón va esmentar i ens les quals s’està treballant; si bé la comunicació també seria una eina més per fomentar aquest desenvolupament.

D’aquesta manera, i segons explicà Bruzón, s’intenta cohesionar la població desterrant la idea que només els professionals poden comunicar. La lògica és la del periodisme públic, obrint nous espais, canals, i millorant la difusió i qualitat dels continguts perquè tothom pugui donar la seva opinió. Ara bé, tampoc s’ha de perdre de vista que la meta no és ensenyar, sinó provocar l’aprenentatge. Els plans de cooperació s’estableixen en funció de les necessitats de cada zona i persona, diversificant-se en diferents àrees, una de les quals ja citada, la comunicació. Aquesta ha de mostrar a les pròpies comunitats el valor de la seva cultura, retornar la confiança i evitar la fugida de molts dels seus habitants a E.U.A. a la recerca de noves oportunitats. Potser així les remeses deixin de ser la principal font d’ingressos, i el turisme, els productes autòctons o l’incipient indústria n’ocupin el primer lloc.

Voilà!

Avui s’obre (per fi ho he aconseguit!) aquest espai dedicat a l’assignatura de Comunicació i Educació, i que suposo que s’anirà omplint de comentaris relacionats amb el tema. Les reflexions seran meves, és a dir, d’una estudiant de periodisme de tercer curs blablabla... m’estalvio explicacions. Només afegir que la constància no és el meu fort i ja veurem si me’n surto d’actualitzar, almenys un cop per setmana.
Ara sí, benvinguts a aquest blog!^^