Si ets escriptor, creuràs que no estem a la teva altura.
Si ets estudiant, ens llegiràs a la premsa gratuïta.
Si ets polític, ens perseguiràs perquè no obrim la boca, o al contrari, per obrir-la massa.
Si ets profeta, et voldrem prendre el lloc.
Si ets lingüista, renegaràs contra la nostra escriptura defectuosa.
Si ets filòsof, qüestionaràs el sentit de la nostra existència.
Si ets artista, no serem les teves muses, ni tan sols dignes d’inspiració.
Si ets mestressa de casa, aplaudiràs els nostres eterns enemics els del cor.
Si et famós, ens pagaràs la nòmina.
Si ets crític, ens posaràs en evidència.
Si ets periodista, jutjat amb benevolència perquè t’hauràs sentit identificat.
Si hagués d’elaborar una definició estil diccionari del que és ser periodista, diria que és aquell/a que no té altre ofici que el de tractar amb l’actualitat. Observar-la, interpretar-la, descriure-la o narrar-la segons convingui, prendre’n consciència i, si s’escau, també jutjar-la i emetre’n valoracions.
La seva matèria primera és la informació, extreta de la realitat, i per tant, molt susceptible de generar conflicte a causa de les diferents visions que es tenen d’aquesta. Però, precisament, ell és l’encarregat de reflectir aquest babel d’opinions i presentar-les de forma ordenada i comprensible a un públic que, en la seva majoria, desconeix la qüestió o bé en té una idea vaga i parcial. El periodista també s’encarrega, o millor dit s’hauria d’encarregar, doncs, de dotar al ciutadà de les eines intel·lectuals que l’ajudin a formar-se una opinió sòlida i argumentada.
Un professor ens deia que els periodistes han de ser líders d’opinió, la qual cosa no significa que el seu parer ha de ser el majoritari ni tampoc que l’hàgim de compartir.
Un altre mestre ens deia que la nostra mirada –com a periodistes- canvia el món, en tant que en proferim una valoració, justificada pel bagatge que hem adquirit abans.
Per mi, els periodistes serien miralls anònims, reflectint les malformacions de la societat, i per omissió, destacant també els valors humans de la mateixa. Però sempre sense afanys heroicistes, emparats sota el nom del gremi, i amb humilitat.
Les complicacions apareixen quan s’intenten assumir d’altres papers sense tenir-ne la certesa suficient, en especial, el de jutge i botxí. Aquesta pràctica també guarda un origen en la facilitat del públic per opinar. És a dir, sembla ser que ara tothom entén de periodisme, tothom sap què fer i què dir. Ningú gosaria corregir un enginyer o metge; per contra, sí que es protesta en la manera que s’ha tractat una informació o per ficar títol a una crònica. I no em refereixo a la pròpia crítica des dels mitjans, sinó a veure com la senyora X famosa pels seus idil·lis parla sobre qualsevol assumpte polític penjant-se l’etiqueta de professional. Després de l’esperpèntica visió, es pot entendre que la professió estigui desprestigiada, concloent amb què no cal ser ningú per emetre opinions vàlides que arribaran a tota Espanya.
Aquí us deixo amb les paraules que Garcia Márquez pronuncià davant l’assemblea Interamericana de premsa el 1996 sobre “el mejor oficio del mundo”. Un consell: no passeu de llarg i llegiu-ho.
Si ets estudiant, ens llegiràs a la premsa gratuïta.
Si ets polític, ens perseguiràs perquè no obrim la boca, o al contrari, per obrir-la massa.
Si ets profeta, et voldrem prendre el lloc.
Si ets lingüista, renegaràs contra la nostra escriptura defectuosa.
Si ets filòsof, qüestionaràs el sentit de la nostra existència.
Si ets artista, no serem les teves muses, ni tan sols dignes d’inspiració.
Si ets mestressa de casa, aplaudiràs els nostres eterns enemics els del cor.
Si et famós, ens pagaràs la nòmina.
Si ets crític, ens posaràs en evidència.
Si ets periodista, jutjat amb benevolència perquè t’hauràs sentit identificat.
Si hagués d’elaborar una definició estil diccionari del que és ser periodista, diria que és aquell/a que no té altre ofici que el de tractar amb l’actualitat. Observar-la, interpretar-la, descriure-la o narrar-la segons convingui, prendre’n consciència i, si s’escau, també jutjar-la i emetre’n valoracions.
La seva matèria primera és la informació, extreta de la realitat, i per tant, molt susceptible de generar conflicte a causa de les diferents visions que es tenen d’aquesta. Però, precisament, ell és l’encarregat de reflectir aquest babel d’opinions i presentar-les de forma ordenada i comprensible a un públic que, en la seva majoria, desconeix la qüestió o bé en té una idea vaga i parcial. El periodista també s’encarrega, o millor dit s’hauria d’encarregar, doncs, de dotar al ciutadà de les eines intel·lectuals que l’ajudin a formar-se una opinió sòlida i argumentada.
Un professor ens deia que els periodistes han de ser líders d’opinió, la qual cosa no significa que el seu parer ha de ser el majoritari ni tampoc que l’hàgim de compartir.
Un altre mestre ens deia que la nostra mirada –com a periodistes- canvia el món, en tant que en proferim una valoració, justificada pel bagatge que hem adquirit abans.
Per mi, els periodistes serien miralls anònims, reflectint les malformacions de la societat, i per omissió, destacant també els valors humans de la mateixa. Però sempre sense afanys heroicistes, emparats sota el nom del gremi, i amb humilitat.
Les complicacions apareixen quan s’intenten assumir d’altres papers sense tenir-ne la certesa suficient, en especial, el de jutge i botxí. Aquesta pràctica també guarda un origen en la facilitat del públic per opinar. És a dir, sembla ser que ara tothom entén de periodisme, tothom sap què fer i què dir. Ningú gosaria corregir un enginyer o metge; per contra, sí que es protesta en la manera que s’ha tractat una informació o per ficar títol a una crònica. I no em refereixo a la pròpia crítica des dels mitjans, sinó a veure com la senyora X famosa pels seus idil·lis parla sobre qualsevol assumpte polític penjant-se l’etiqueta de professional. Després de l’esperpèntica visió, es pot entendre que la professió estigui desprestigiada, concloent amb què no cal ser ningú per emetre opinions vàlides que arribaran a tota Espanya.
Aquí us deixo amb les paraules que Garcia Márquez pronuncià davant l’assemblea Interamericana de premsa el 1996 sobre “el mejor oficio del mundo”. Un consell: no passeu de llarg i llegiu-ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario