"More people now than ever before -I don't mean scholars, but just ordinary people - are very much interested in the kinds of effects that media has, not just on children but on politics, on social life, even on the idea of consumership[...] Aldous Huxley was talking about this 50 years ago, when he said it wasn't so much the un-truth of information, but the complete irrelevance of information that was going to be the problem in the end. You keep people distracted, and keep them from addressing the issues they need to address, by flooding them with all sorts of information with which they can do nothing."
Neil Postman (adbusters magazine nov/dec 2001. nº38)
Assagista, professor, director, deixeble de McLuhan, escriptor, sociòleg teòric, crític cultural i, pel que sembla, partidari de la visió huxleyana. Aquests són alguns dels denominatius amb què es pot començar a explicar qui és en Neil Postman. Afegint que se’l considera un dels principals experts nord-americans dedicats a l’àmbit dels mitjans de comunicació social.
En els seus llibres, crítiques acarnissades allunyades d’elogiar el sistema actual dels media, hi postula les seves tesis sobre el rol de la tecnologia en el món educatiu modern. De fet, el seu interès per aquesta disciplina és una constant en la seva carrera, que va iniciar com a mestre d’escola primària i secundària.
Postman reflexiona sobre la crisi que travessa l’educació amb el fracàs dels déus que han regit la societat fins ara. Ni el consumisme ni les tecnologies d’última generació proporcionen una base estable perquè els més petits desenvolupin les seves facultats intel·lectuals al màxim. Aquest és l’argument d’El fin de la Educación, on ofereix una sèrie de propostes perquè l’escola recuperi la seva funció i abandoni l’enfocament instructiu dominant. D’una banda, massa pendent de teories pedagògiques efímeres, i de l’altra, de cobrir els buits educatius que en altres temps se solventaven dins del nucli familiar.
En Divertirse hasta morir, traduït a vuit idiomes, reprèn aquella idea de la televisió com instrument que converteix la política i la cultura en espectacles banals. Escarneix sobre el seu potencial i la relega al paper de caixa tonta que indueix a la passivitat. Perquè converteix assumptes seriosos en trivials i no proporciona la interacció suficient que ell creu necessària per aprendre. Mentre que a La desaparición de la infància la desaprova per no ficar barreres entre els continguts que veu un infant i un adult –malgrat existir l’horari infantil-. En aquest link següent s’hi pot llegir una entrevista que li va fer La Vanguàrdia fa uns anys sobre aquesta visió, per alguns exagerada, i per altres, del tot encertada.
En els seus llibres, crítiques acarnissades allunyades d’elogiar el sistema actual dels media, hi postula les seves tesis sobre el rol de la tecnologia en el món educatiu modern. De fet, el seu interès per aquesta disciplina és una constant en la seva carrera, que va iniciar com a mestre d’escola primària i secundària.
Postman reflexiona sobre la crisi que travessa l’educació amb el fracàs dels déus que han regit la societat fins ara. Ni el consumisme ni les tecnologies d’última generació proporcionen una base estable perquè els més petits desenvolupin les seves facultats intel·lectuals al màxim. Aquest és l’argument d’El fin de la Educación, on ofereix una sèrie de propostes perquè l’escola recuperi la seva funció i abandoni l’enfocament instructiu dominant. D’una banda, massa pendent de teories pedagògiques efímeres, i de l’altra, de cobrir els buits educatius que en altres temps se solventaven dins del nucli familiar.
En Divertirse hasta morir, traduït a vuit idiomes, reprèn aquella idea de la televisió com instrument que converteix la política i la cultura en espectacles banals. Escarneix sobre el seu potencial i la relega al paper de caixa tonta que indueix a la passivitat. Perquè converteix assumptes seriosos en trivials i no proporciona la interacció suficient que ell creu necessària per aprendre. Mentre que a La desaparición de la infància la desaprova per no ficar barreres entre els continguts que veu un infant i un adult –malgrat existir l’horari infantil-. En aquest link següent s’hi pot llegir una entrevista que li va fer La Vanguàrdia fa uns anys sobre aquesta visió, per alguns exagerada, i per altres, del tot encertada.
http://kane.uab.es/jmartinezp/ccee/arxius/postman.doc
Encara té un altre llibre que mereix ressenya –dels 18 que ha publicat i dels més de 200 articles que ha escrit- que és Tecnòpolis. Tal com explícita el títol, una denúncia a la tecnologia que impregna la societat, rapta la cultura i s’estén amb una lògica interna de control ideològic.
El cert és que no sé fins a quin punt aquesta tecnologia es pot servir de nosaltres i lligar-nos a la inèrcia vegetativa. Però en tot cas, ens veiem abocats no només a tolerar-la, sinó també aprendre el seu llenguatge si volem sobreviure sense ser analfabets tecnològics. Tampoc sé si Postman té tota la raó afirmant que no proporciona una base estable, perquè existeixen moltes iniciatives d’e-learning i perquè, per exemple, també pot ajudar a la integració dels disminuïts físics. De la mateixa manera, dubto que els infants perdin la innocència de la nit al dia (veure link). Encara que alguna cosa deu fallar perquè els adolescents comencin a disparar als companys de la seva classe tot cridant a la revolució contra el sistema. I no se’n pot culpar només a la televisió. Seria massa agosarat.
El cert és que no sé fins a quin punt aquesta tecnologia es pot servir de nosaltres i lligar-nos a la inèrcia vegetativa. Però en tot cas, ens veiem abocats no només a tolerar-la, sinó també aprendre el seu llenguatge si volem sobreviure sense ser analfabets tecnològics. Tampoc sé si Postman té tota la raó afirmant que no proporciona una base estable, perquè existeixen moltes iniciatives d’e-learning i perquè, per exemple, també pot ajudar a la integració dels disminuïts físics. De la mateixa manera, dubto que els infants perdin la innocència de la nit al dia (veure link). Encara que alguna cosa deu fallar perquè els adolescents comencin a disparar als companys de la seva classe tot cridant a la revolució contra el sistema. I no se’n pot culpar només a la televisió. Seria massa agosarat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario