Tresserras i Plató

De vegades personatges llunyans en el temps es troben, les distàncies s’escurçen, i les idees semblen traspassar tota frontera espacial i temporal. Immersos en el segle de la salvatge competència, de vegades ens oblidem d’aquestes idees que han mogut l’ésser humà des de temps immemorials. Tan bàsiques, indispensables, i alhora fàcils d’aconseguir si unim esforços i dedicació. L’experiència –el capital amb que, per cert, treballa CCRTV- ens està ensenyant que la cooperació no sols és necessària pels més desfavorits, sinó que ajuda a què molts altres projectes esdevinguin reals. Perquè “la competitivitat només té sentit amb un rerafons de col·laboració, i si no, es converteix en una lluita inútil”, deia el rector de l’UAB, Lluís Ferrer. I ho complementava amb reflexions sobre el paper dels productors de coneixement -a tall d’exemple, les universitats o els mitjans de comunicació- per assolir aquesta valuosa idea en els ciutadans, és a dir, la llibertat.
Ja en parlava Plató en el mite de la caverna, quan un dels presoners aconseguia alliberar-se, sortia al món exterior, i tornava per explicar-ho a la resta de companys, que l’acabaven matant. Així, amb tan tràgic final, el filòsof descrivia el dolorós i difícil camí del coneixement, que en l’últim esglaó hi troba l’anhelada llibertat.
En l’aula magna de la facultat de Comunicació també se’n parlà el divendres passat, arran de la intervenció del conseller de cultura i també professor, J.M. Tresserras. La seva lliçó inaugural, o reflexions en veu alta segons ell, obria la segona edició del màster que TV3 comparteix amb la Universitat Pompeu Fabra i l’Autònoma. Un curs que duu per títol Innovació i qualitat televisiva, conceptes als quals Tresserras fica com a condició la mirada culta i crítica. Amb aquesta perspectiva, el conseller va enumerar una sèrie de requisits que la televisió, tant pública com privada, ha de complir per aspirar a determinats nivells d’excel·lència i procurar-se així, de no caure en la deixadesa.
“Per ser efectiu, primer cal ser culte, i d’aquesta manera podrem serem lliures”, enunciava el professor. Unes paraules que ressonaren a pensaments platònics, a allò de que l’educació (eina indefectible per arribar a ser culte) és l’única via per canviar la societat, alliberar-la de la seva existència encadenada perquè pugui entreveure la realitat tal com és. Sense les ombres ni els reflexos de les parets de la caverna, sinó amb els colors i les formes nítides pròpies del món. “El de més enllà, i també el pròxim” -continuava el professor- “perquè no es pot informar si aquest es desconeix, ni tampoc es pot fer una bona programació”.
No recordo si Plató també entrava en el terreny lingüístic, però per Tresserras la llengua és força important -si no volem que en dues dècades desaparegui el català literari tal com pronostica Quim Monzó, a causa de la degradació de l’idioma-. La televisió de qualitat, doncs, pot contribuir a fer-ne un ús adequat i actualitzar-lo, de la mateixa manera que renova la resta d’elements que configuren el nostre patrimoni cultural. Des dels mitjans també es pot portar a terme una acció democratitzadora, ja que aquests participen en la construcció de l’imaginari social, i de no ser així, la qualitat de la democràcia disminuiria de forma alarmant.
Aquests tan sols són dos exemples de la llarga sèrie de factors que defineixen una bona televisió, amb els que el conseller vertebrava la xerrada i lligava, així, a la noció de cultura. Acabava parlant de llibertat, un cop més, i del sentit crític i de la consciència. Com aquesta és la darrera frontera de la primera, i la primera es inspirada per la cultura. I al final, sense entendre molt bé qui inspirava a qui, només recordava al meu professor de filosofia dient que segons Plató l’educació salvaria la humanitat.El cert és que tinc els meus dubtes si tan sols amb educació ens vacunarem contra l’estupidesa d’algunes governants, la fam i pobresa mundial i el canvi climàtic tant de moda. Ara, que potser per fi canviïn el Aquí hay tomate per algun programa de continguts menys trivials. Això, segur.

Visitant el Cibernàrium

L’altre dia ens van fer la xerrada del Cibernàrium, o almenys això és el que em van dir, perquè estava tant refredada que no podia sortir del llit i, per tant, no vaig anar-hi. Així que dimarts se’m va passar pel cap la idea de visitar-lo, aprofitant que un amic meu hi viu a prop. Va ser un bon passeig fins a Canyelles, i un cop allí una llarga estona per trobar-lo. Una servidora es va oblidar el mapa pensant-se que seria un centre tan conegut que tothom el coneixeria. Però va resultar que no.
Després de preguntar a una dotzena de persones -que em van assegurar que eren del barri- i rebre les seves negatives, vaig deduir que tal vegada m’havia confós i havia llegit malament l’adreça. Aleshores, intentant recordar el nom del carrer, se’m va acudir de trucar i demanar-ho a algú de classe. Ja tenia el carrer, però tot i això, ningú entenia encara de què parlava. A la fi, un farmacèutic em va explicar que aquest centre devia trobar-se dins del Parc Tecnològic del barri, i d’alguna cosa em sonava aquest nom. Potser l’havia llegit en el fulletó.
Em sones o no, ja sabia com arribar-hi. De fet, només hi ha 10 minuts des de la parada de metro, però donant voltes havia trigat quasi tres quarts d’hora. Realment, els ciutadans de Canyelles pateixen un desconeixement flagrant sobre aquest centre, fins al punt que no saben ni que existeix.
L’edifici, rodejat d’aigua i situat enmig d’una zona verda, allotja en una banda el Parc Tecnològic pròpiament dit, dedicat a empreses d’innovació, i en l’altra, el Cibernàrium. S’hi accedeix per la mateixa porta que dóna a un llarg passadís central, on la paret de coloraines i textos escrits contrasta amb el mostrador de vidre que presideix l’entrada. El guàrdia em va indicar que havia de continuar per la dreta, seguint les enormes lletres roges de Cibernàrium, i vaig anar a parar en una sala amb un altre mostrador de vidre. Tota la sala és de vidre de fet, dividida en diversos compartiments que són les aules. S’estructura en tres espais; l’un adreçat a activitats de l’empresa; el segon, a l’ús de programes informàtics; i un tercer, per navegar per la xarxa.
Mentre la noia del taulell m’informava del cursos disponibles, en una aula estaven fent classe. Cada curs són tres hores, i si n’aconsegueixo fer 30 em donen dos crèdits. Tan sols. Presentant, a més, un document on reflexiono sobre els continguts i els principals aspectes de cada activitat. Potser m’aventuro amb el flash, o photoshop avançat... però la noia no estava pels meus dubtes i em va dir que m’apuntés per la pàgina web a partir del divendres. Vaig sortir pensant per què no m’havien fet la visita guiada que un cartell anunciava. I per què gairebé ningú coneixia aquest multiespai inaugurat el 1999, considerat el programa municipal d’alfabetització digital més important d’Espanya, segons diversos articles d’Internet. Potser no m’havia expressat prou bé o potser és que la gent més pròxima al centre, aquells que en poden treure un major profit, ho desconeixen totalment. El pròxim cop que hi vagi li preguntaré a la noia del taulell.

Sobre l’educació i els programes d’IM

Han passat només set anys del seu naixement i tres de la seva expansió, però des d’aleshores que la seva comunitat no ha parat de créixer a un ritme vertiginós. Aplega usuaris de totes les edats, grups socials i de qualsevol racó del planeta. És senzill, accessible i tant fàcil d’utilitzar que fins i tot un nen de sis anys pot aprendre abans a teclejar que anar amb bicicleta. A més a més, és enormement temptador perquè et permet parlar sense veure el teu destinatari, anònim o no. Per fer-ho més atractiu, ara va equipat amb tota classe d’opcions per canviar el tipus de lletra i el seu color; el fons de la conversa; per enviar gifs animats; sense oblidar-nos de la llarga sèrie de pestanyes addicionals i demés foteses inútils; una autèntica joguina, especialment per als més joves.
És el MSN, de Windows, el que utilitza quasi tothom (i m’incloc) com a forma habitual per xatejar i comunicar-se entre si –perquè també existeix el Gaim, l’AdiumX, Trillian i altres programes similars però no compatibles amb el software de la potent Microsoft.
No m’interessa discutir la utilitat dels seus complements, cadascú que reflexioni quin és l’ús que en fa; sinó sobre l’impacte, no sempre beneficiós, en la canalla. Cada cop són més petits els que s’inicien en aquesta moda de la missatgeria instantània (IM).
Fa unes setmanes, el dominical de la Vanguàrdia publicava un article a propòsit d’un estudi realitzat el juny d’aquest any per la companyia Nielsen/Net Ratings, que mesura audiències per Internet. En l’informe s’afirmava que el 90% dels adolescents espanyols entre 12 i 17 anys utilitzen, amb freqüència, aquest servei quan accedeixen a Internet. És a dir, que la majoria de nois/es es connecten per qüestions relacionades amb l’oci. Tampoc vull debatre si Internet s’hauria d’utilitzar com una eina d’informació o de diversió -de fet, podrien ser ambdues coses-, però això ja és una altra història.
Retornant al reportatge de la Vanguàrdia, ens ficava exemples de nens de vuit, nous i deu anys que ja deliren per connectar-se cada tarda i xerrar amb els amics, enlloc de trobar-se o trucar-los. Després s’afegeix la constant preocupació dels progenitors per saber què fa el seu fill tantes hores davant l’ordinador, i sobretot, si xerra o no amb desconeguts, o si aquests desconeguts poden ser pederastes potencials o no.
Com sempre, la naturalesa del messenger no és perjudicial, sinó que sempre depèn del servei que se li dóna. Tots els excessos són dolents, diuen. I el mateix succeeix amb aquest programa, que potser sí que té més facilitats per idiotitzar abans que educar i comunicar -algú hauria d’anar pensant en instal·lar-li un corrector ortogràfic-. A banda d’això, és cert que els més petits haurien de prendre unes quantes mesures a l’hora d’utilitzar-lo, i els pares d’aquests tenir un mínim de coneixement sobre el software. Si no, es convertirà en un passatemps insuls i de pensar poc –per la meva experiència sospito que ja ho és-. Un entreteniment fàcil per evitar l’autèntica comunicació en favor de la tonteria i l’insult. Com deia algú, com trobo a faltar aquells temps quan jugàvem a caniques...

Manolo, Sarnoso i la FETV

Manolo diu que és un fraile loco, al que els seus superiors de Torrent (València) van enviar fa 37 anys a Panamà. Perquè era inquiet i poc conformista, i ell acceptà de bon grat la proposta. Ara diu que se sent panamareño, i el cert és que pel seu accent ho sembla. Però més enllà del seu origen o llengua, Manolo és també el president executiu d’un canal educatiu a Panamà.
La FETV, Fundación para la educación en la TV, o Canal 5 va néixer en uns moments difícils pel país. La invasió gringa el desembre de 1989 va provocar una onada de saqueigs generals que sumiren a la població en el desencant, en una terrible goma, tot i la fi de la dictadura de Noriega. De les cinc televisions que abans emetien, només en quedava una, de manera que l’equip de Manolo va sol·licitar les freqüències d’una d’aquestes televisions que ja no existien. I les hi van donar, massa amablement potser. Davant del gest s’ho van repensar i van decidir comprar-les, estalviant-se el compromís que haurien adquirit així amb el nou govern de la regió.
Manolo bromeja amb la idea que s’empescaren per recaptar els diners necessaris de la compra. El desayuno del sombrero a què ell es refereix –acció de passar el plateret entre els convidats i esperar la propina comptant amb que ningú voldrà ser menys que el veí-, resultà força productiu, i entre catòlics i representants d’altres religions van reunir la suma demanada.
En total van ser 5 freqüències, que començaren a funcionar l’abril de 1992. Amb el temps, es va estendre l’àmbit de cobertura i augmentaren les hores diàries d’emissió. FETV guanyava popularitat amb la voluntat de ser una alternativa real. En paraules de Manolo: “una televisión generalista de referencia, comprometida con la promoción de valores y la cultura nacional, y siempre facilitando la participación interactiva”. De fet, ell parla de crear una consciència crítica, amb el propòsit clar i rotund de que el públic pensi per si mateix. Ho matisa afirmant que “FETV no piensa por, ni para sus televidentes”; i fent gala d’aquest comportament, reitera que mai en els 15 anys -val a dir, tret de dues ocasions- s’han produït baralles o altres espectacles escabrosos de mal gust en la pantalla. Tot un mèrit si considerem les altes dosis de mediocritat que ens podem arribar a empassar en alguns magazines d’aquí, i tan sols en unes hores.
Però en FETV no. Es declara autònoma, educativa i amb una mascota pròpia, el gos Sarnoso. Alhora, defensa la interactivitat, en tant que ajuda a participar a la ciutadana i a reduir les distàncies entre aquesta i el mitjà. Tampoc s’està d’informar sobre notícies que perjudiquen el govern, com la inundació d’una barriada de Panamà construïda en una zona de risc, i amb tot això, autoritzada pel departament de Medi Ambient. Arran d’aquest fet, Manolo explica que alguns anunciants retiraren la publicitat de la cadena, les promocions baixaren, i ell mateix va rebre amenaces anònimes. Però tot plegat no l’ha fet tirar enrere en el seu compromís amb el poble panamareny.
Per ell és molt més significatiu que algú l’aturi pel carrer i reconegui el logotip de FETV, que no pas els resultats d’algun índex d’audiència que no té en compte una part de la població. “El rating, a veces, va con lo chavacano”, assegura. I té raó.
Dia rere dia, la graella espanyola es va omplint de programes més decadents i banals, avesats a airejar qualsevol assumpte de faldilles, desamor, adulteri i infidelitat davant les càmeres. Això sí, tots ells gaudeixen d’unes acceptables audiències i la seva continuïtat és un senyal inequívoc del seu èxit. Tal vegada hauríem de demanar-li al senyor Blanquer, Manolo, si ens pogués fer el favor de retornar a Espanya i crear un canal decent, similar a FETV, per compensar la vulgaritat en què s’ha caigut. Perquè si bé existeixen diaris generalistes de qualitat com el País, no succeeix el mateix quan busquem referents a la pantalla. Es necessitaria una programació y producció exigent, que elevi la cultura i entretingui sanament, precisament, un dels objectius inclosos dins la visió d’aquest canal educatiu.

“No se les da la caña, sino que se les enseña a pescar.”

La conferència del passat dimecres, en l’aula 2 de la facultat de Comunicació de l’UAB, va ser a càrrec d’un periodista cooperant de Guatemala: Luis Bruzón.
Sempre he caigut massa en els tòpics, així que m’imaginava un activista molt reivindicatiu amb els drets dels indígenes, informal i despreocupat per la imatge. Però el cert és que amb la camisa de ratlles i l’americana semblava més aviat un anunci de Massimo Duti, al guia d’expedicions que jo m’havia creat.
Després d’aquest descobriment vaig començar a parar atenció al què deia, a la seva exposició sobre la situació actual de Guatemala. Com la majoria d’explicacions que he sentit sobre aquests territoris llatinoamericans, la major part de població (indígenes) viu en la misèria, mentre que una minoria (ladinos) acumula la fortuna i simpatitza amb les costums occidentals. Així mateix, tot i que la seva forma de govern és una democràcia, aquesta és dèbil i encara en procés de consolidació.

Una altra característica és la seva diversitat racial, amb 25 grups culturals i els seus respectius idiomes, més un centenar de dialectes. Entre tanta pluralitat, doncs, resulta difícil crear unes estructures estables de poder, igualitàries per tothom. I aquesta és una realitat que comparteix amb altres països com Colòmbia, Bolívia o Equador, on els autòctons també han estat, de manera tradicional i sistemàtica, marginats de la burocràcia.

El resultat és un estat precari quant a garanties socials, feble en el control de la violència i la corrupció, i ‘analfabet’ de la seva riquesa cultural. La cooperació ha de fer front a totes aquestes dificultats, perquè parlar de cooperació és, en aquest context, parlar de desenvolupament. I si prenem com a referència la Declaració de les Nacions Unides sobre el Dret al desenvolupament, aquest queda definit com "un proceso global económico, social, cultural y político, que tiende al mejoramiento constante del bienestar de toda la población y de todos los individuos...” S’entén que, tant la participació ciutadana (en especial, la femenina) com la multiculturalitat, tendeixen a l’augment del benestar. Ambdues, iniciatives que Bruzón va esmentar i ens les quals s’està treballant; si bé la comunicació també seria una eina més per fomentar aquest desenvolupament.

D’aquesta manera, i segons explicà Bruzón, s’intenta cohesionar la població desterrant la idea que només els professionals poden comunicar. La lògica és la del periodisme públic, obrint nous espais, canals, i millorant la difusió i qualitat dels continguts perquè tothom pugui donar la seva opinió. Ara bé, tampoc s’ha de perdre de vista que la meta no és ensenyar, sinó provocar l’aprenentatge. Els plans de cooperació s’estableixen en funció de les necessitats de cada zona i persona, diversificant-se en diferents àrees, una de les quals ja citada, la comunicació. Aquesta ha de mostrar a les pròpies comunitats el valor de la seva cultura, retornar la confiança i evitar la fugida de molts dels seus habitants a E.U.A. a la recerca de noves oportunitats. Potser així les remeses deixin de ser la principal font d’ingressos, i el turisme, els productes autòctons o l’incipient indústria n’ocupin el primer lloc.

Voilà!

Avui s’obre (per fi ho he aconseguit!) aquest espai dedicat a l’assignatura de Comunicació i Educació, i que suposo que s’anirà omplint de comentaris relacionats amb el tema. Les reflexions seran meves, és a dir, d’una estudiant de periodisme de tercer curs blablabla... m’estalvio explicacions. Només afegir que la constància no és el meu fort i ja veurem si me’n surto d’actualitzar, almenys un cop per setmana.
Ara sí, benvinguts a aquest blog!^^