Otra ONG en tela de juicio

Si fa unes setmanes la notícia era sobre la corrupció de menors a mans de l’ONG francesa Arca de Zoé, avui el titular és sobre Global Infantil.
Situada prop d’Addis Abeba, el seu director i fundador, ara fa cinc anys, és Gil Losada, un home vestit sempre amb bata blanca i un estereoscopi al voltant del coll. Se l’acusa d’abusar sexualment dels menors, de maltractar-los amb càstigs i treballs forçosos, de desobeir les ordres de la doctora de la centre, entre d’altres crims igual d’aberrants que fan dubtar de la seva salut mental. Fins i tot es va negar a proporcionar el tractament adequat a una nena de 4 anys malalta de sida, que finalment va morir dies després.

Els que han presentat les denúncies, però, han estat dos cooperants que durant el mes de juny van viatjar a la capital etíop per col·laborar: Tomàs Jover i Petra García, que ahir van exposar el seu testimoni en una roda de premsa celebrada a Barcelona.
Certes o no les acusacions, el cas és que han sortit més voluntaris que també han volgut prestar declaració davant la justícia, en defensa de les opinions dels dos catalans.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071005/53400167690.html

Una altra història són les partides de 120.000 i 21.000 euros que l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) va subvencionar a l’organització i que, asseguren, encara no han estat retornades.
L’assumpte durà cua i ara queda observar-ne els efectes. La decisió de l’Audiència Nacional, la repercussió en els mitjans de comunicació, el consegüent desprestigi de la ONG o el futur dels més de 120 nens orfes són interrogants oberts que només amb temps es podran respondre. De moment, si voleu continuar informant-vos, podeu clicar als links següents:

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/ONG/iluminado/elpepisoc/20071119elpepisoc_3/Tes
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Poner/rodillas/nino/tirarle/orejas/le/supone/trauma/elpepisoc/20071120elpepisoc_5/Tes
http://www.wikio.es/news/Gil+Lossada

http://www.globalinfantil.com/La%20Vanguardia.pdf (entrevista de l’any passat a Gil Losada)

Interessos diferents entre Nord i Sud en el Segon Fòrum sobre el domini de la xarxa.

"El auge de Internet crea una nueva forma de desigualdad entre los info-ricos y los info-pobres. No sólo en el Norte, en los países desarrollados, donde sólo una minoría dispone de ordenador personal, sino sobre tot en el Sur, donde la falta de equipamientos mínimos margina a millones de persones. Por ejemplo, sólo en la isla de Manhattan hay más líneas telefónicas instaladas que en toda el África subsahariana”

Ignacio Ramonet

El text és un fragment extret del llibre Internet, el mundo que llega, publicat el 1998, encapçalat pel pròleg d’Ignacio Ramonet i seguit per les opinions de diversos assagistes i erudits de la comunicació. Malgrat la seva antiguitat, i més donada la cultura de la immediatesa que ens governa, sembla que la seva visió encara continua vigent, real i ben bé quasi a l’ordre del dia. Si bé algunes deficiències s’han pal·liat, com la presència d’ordinadors a les llars dels països desenvolupats, d’altres referents a la divisió nord-sud encara s’han aguditzat, ara conegudes amb el nom d’escletxa digital. Aquest va ser, de fet, un dels assumptes tractats al Segon Fòrum sobre el domini d’Internet (IGF) celebrat a Rio de Janeiro la setmana passada. I que, per cert, va acabar en un status quo de les negociacions, només trencat pel consens sobre la protecció dels nens.
Des del 12 fins al 15 d’aquest mes, prop de 1.300 participants de 109 estats diferents van debatre en seminaris i conferències qüestions relacionades amb l’ús de la xarxa.
El seu coordinador executiu, Markus Kummer, apuntava cinc punts fonamentals: accés, diversitat, obertura, seguretat i recursos crítics. Però mentre que els dirigents del tercer món reivindicaven majors infrastructures i equipaments, els representants de les economies industrialitzades insistien en les restriccions per combatre els delictes.
“Uno de los mayores desafíos que tenemos es garantizar la participación de todos en Internet. Tenemos que discutir lo que podemos hacer por los miles de millones que aún no tienen acceso”, afirmava Ivy Matsepe, ministra sudafricana de Comunicacions.
D’altra banda, Luigi Vimercati, subsecretari italià en la mateixa matèria, destacava: “En nuestra opinión es necesaria una ley de derechos en Internet. Necesitamos una discusión conjunta para garantizar no sólo la libertad sino también su autorreglamentación para proteger a los más vulnerables”.
Diferents interessos segons el país. Diferents velocitats segons el continent. Diferents dialèctiques entre el centre i la perifèria. Una perspectiva que ensorra aquelles idees universals que fa unes dècades situaven a Internet com el remei per prometre un món global, de persones connectades i, per extensió, ben comunicades. Idees que ara s’han quedat en veritat a mitges, perquè per Àfrica –exemple més visible–, el terme global no és vàlid. Tendim a considerar només les realitats que coneixem, i a definir com a conjunt allò que entra dins dels nostres dominis. Potser, per això, el més correcte seria dir que Internet és una xarxa potencialment global.
Amb una simple ullada al mapa del planeta de backbones (línies troncals) es pot observar que el gruix de l’estructura se centra bàsicament a EE.UU. i Europa –entre els dos sumen gairebé el 70% d’internautes en xifres de la Internet World Stats–. Segons la conferència de l’ONU pel Comerç i Desenvolupament (UNDTAD), els usuaris de què disposa són un 15,6% de la humanitat. Un fet que tampoc ens ha d’estranyar si considerem que tres quartes parts de la població no tenen accés a una línia telefònica, mentre 1.000 milions són encara analfabetes. A Àfrica, s’hi concentra, precisament, un percentatge prou elevat d’aquests 1.000 milions.
Superades aquestes mancances i en un altre nivell, a Europa li preocupa més la falta de limitacions legals i la preponderància del inglés respecte d’altres llengües. Al contrari d’altres potències, el seu volum d’usuaris és tan gran que desborda les pròpies regulacions i els obliga a prendre mesures davant de necessitats abans inexistents. La Convenció contra el Cybercrim i les múltiples campanyes en defensa dels més vulnerables en són una prova. A la vegada, Europa també coincideix amb Brasil, Índia i Xina en reclamar una autonomia superior del ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers), organisme nord-americà encarregat de la gestió dels dominis i direccions de la xarxa.

De la trobada no en van sortir recomanacions específiques, ni sobre l’ICANN ni tampoc sobre els plans acordats. I encara sort que el IGF va ser creat com un procés de cinc anys. Després d’aquesta segona reunió, l’any vinent continuarà a Nova Delhi; en 2009, a Egipte; i suposarem que pel 2010 ja haurà desembocat en algunes conclusions. Suposarem, és clar, per la inèrcia de creure en un món potencialment millor.

Per més información sobre el tema, podeu consultar:

http://actualidad.terra.es/ciencia/articulo/foro_internet_nueva_delhi_2019420.htm

http://afp.google.com/article/ALeqM5hv8kBPTWZyQ3giL59GU2tudb72Pw

http://actualidad.terra.es/ciencia/articulo/foro_internet_apela_ampliar_acceso_2019586.htm

http://www.hoy.com.do/article.aspx?id=132224

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=59000

Glossari

Emissió: Consisteix en llençar una senyal des del pol de l’emissor al del receptor.
Difusió: Es tracta de la mateixa acció que l’emissió, però a diferència d’aquesta, en què el destinatari és individual, la difusió implica un públic massiu.

Informar: Transmetre informacions a un públic sense la necessitat d’una resposta per part d’aquest.
Comunicar: El públic reacciona davant les informacions en forma de resposta i la fa arribar a l’emissor. Es dóna, per tant, una interacció.

Notícia: Gènere informatiu que s’ocupa de narrar un esdeveniment actual des d’un punt de vista objectiu. En el cas que el text inclogui judicis de valor i altres consideracions ja no parlem de gènere informatiu, sinó opinatiu.

Instruir: Transmetre coneixements sobre una matèria a una persona o grup, encara que l’assimilació d’aquells continguts no es produeixi.
Educar: Instruir esperant que l’altre subjecte assimili i comprengui la globalitat dels continguts transmesos.
Aprendre: Assimilar, fer propis els continguts d’altres.

Descriure: Representar amb mots un subjecte, una situació, un fet o qualsevol altra realitat en la qual no s’han esdevingut canvis.
Narrar: Utilitzem aquest verb quan el subjecte, la situació o el fet han experimentat un o diversos canvis. Hi ha, doncs, un abans i un després que cal destacar.
Argumentar: Convèncer d’una opinió per mitjà de raonaments que justifiquen o avalen aquella posició adoptada.
Raonar: Descobrir nous coneixements a partir de premisses, és a dir, d’altres coneixements previs.

Percebre: Rebre sensacions i les posteriors percepcions.
Sentir: Percebre per mitjà dels sentits (vista, oïda, tacte, olfacte i gust).
Sensació: Resposta directa a un estímul que ens ha arribat a través dels sentits. El subjecte pot no ser conscient del seu origen, i s’accepta que normalment precedeix a la percepció.
Percepció: Interpretació de les sensacions experimentades pel subjecte, dotant-les de significat i organització.

Competència: Capacitat del subjecte.
Habilitat: Grau de competència d’una persona a l’hora de realitzar una activitat concreta.
Educació: Procés pel qual una persona adquireix habilitats o competències.

Si ets...

Si ets escriptor, creuràs que no estem a la teva altura.
Si ets estudiant, ens llegiràs a la premsa gratuïta.
Si ets polític, ens perseguiràs perquè no obrim la boca, o al contrari, per obrir-la massa.
Si ets profeta, et voldrem prendre el lloc.
Si ets lingüista, renegaràs contra la nostra escriptura defectuosa.
Si ets filòsof, qüestionaràs el sentit de la nostra existència.
Si ets artista, no serem les teves muses, ni tan sols dignes d’inspiració.
Si ets mestressa de casa, aplaudiràs els nostres eterns enemics els del cor.
Si et famós, ens pagaràs la nòmina.
Si ets crític, ens posaràs en evidència.
Si ets periodista, jutjat amb benevolència perquè t’hauràs sentit identificat.

Si hagués d’elaborar una definició estil diccionari del que és ser periodista, diria que és aquell/a que no té altre ofici que el de tractar amb l’actualitat. Observar-la, interpretar-la, descriure-la o narrar-la segons convingui, prendre’n consciència i, si s’escau, també jutjar-la i emetre’n valoracions.
La seva matèria primera és la informació, extreta de la realitat, i per tant, molt susceptible de generar conflicte a causa de les diferents visions que es tenen d’aquesta. Però, precisament, ell és l’encarregat de reflectir aquest babel d’opinions i presentar-les de forma ordenada i comprensible a un públic que, en la seva majoria, desconeix la qüestió o bé en té una idea vaga i parcial. El periodista també s’encarrega, o millor dit s’hauria d’encarregar, doncs, de dotar al ciutadà de les eines intel·lectuals que l’ajudin a formar-se una opinió sòlida i argumentada.
Un professor ens deia que els periodistes han de ser líders d’opinió, la qual cosa no significa que el seu parer ha de ser el majoritari ni tampoc que l’hàgim de compartir.
Un altre mestre ens deia que la nostra mirada –com a periodistes- canvia el món, en tant que en proferim una valoració, justificada pel bagatge que hem adquirit abans.
Per mi, els periodistes serien miralls anònims, reflectint les malformacions de la societat, i per omissió, destacant també els valors humans de la mateixa. Però sempre sense afanys heroicistes, emparats sota el nom del gremi, i amb humilitat.
Les complicacions apareixen quan s’intenten assumir d’altres papers sense tenir-ne la certesa suficient, en especial, el de jutge i botxí. Aquesta pràctica també guarda un origen en la facilitat del públic per opinar. És a dir, sembla ser que ara tothom entén de periodisme, tothom sap què fer i què dir. Ningú gosaria corregir un enginyer o metge; per contra, sí que es protesta en la manera que s’ha tractat una informació o per ficar títol a una crònica. I no em refereixo a la pròpia crítica des dels mitjans, sinó a veure com la senyora X famosa pels seus idil·lis parla sobre qualsevol assumpte polític penjant-se l’etiqueta de professional. Després de l’esperpèntica visió, es pot entendre que la professió estigui desprestigiada, concloent amb què no cal ser ningú per emetre opinions vàlides que arribaran a tota Espanya.

Aquí us deixo amb les paraules que Garcia Márquez pronuncià davant l’assemblea Interamericana de premsa el 1996 sobre “el mejor oficio del mundo”. Un consell: no passeu de llarg i llegiu-ho.

http://209.196.155.242/download/elmejor.pdf

The end of education

"More people now than ever before -I don't mean scholars, but just ordinary people - are very much interested in the kinds of effects that media has, not just on children but on politics, on social life, even on the idea of consumership[...] Aldous Huxley was talking about this 50 years ago, when he said it wasn't so much the un-truth of information, but the complete irrelevance of information that was going to be the problem in the end. You keep people distracted, and keep them from addressing the issues they need to address, by flooding them with all sorts of information with which they can do nothing."

Neil Postman (adbusters magazine nov/dec 2001. nº38)

Assagista, professor, director, deixeble de McLuhan, escriptor, sociòleg teòric, crític cultural i, pel que sembla, partidari de la visió huxleyana. Aquests són alguns dels denominatius amb què es pot començar a explicar qui és en Neil Postman. Afegint que se’l considera un dels principals experts nord-americans dedicats a l’àmbit dels mitjans de comunicació social.
En els seus llibres, crítiques acarnissades allunyades d’elogiar el sistema actual dels media, hi postula les seves tesis sobre el rol de la tecnologia en el món educatiu modern. De fet, el seu interès per aquesta disciplina és una constant en la seva carrera, que va iniciar com a mestre d’escola primària i secundària.
Postman reflexiona sobre la crisi que travessa l’educació amb el fracàs dels déus que han regit la societat fins ara. Ni el consumisme ni les tecnologies d’última generació proporcionen una base estable perquè els més petits desenvolupin les seves facultats intel·lectuals al màxim. Aquest és l’argument d’El fin de la Educación, on ofereix una sèrie de propostes perquè l’escola recuperi la seva funció i abandoni l’enfocament instructiu dominant. D’una banda, massa pendent de teories pedagògiques efímeres, i de l’altra, de cobrir els buits educatius que en altres temps se solventaven dins del nucli familiar.
En Divertirse hasta morir, traduït a vuit idiomes, reprèn aquella idea de la televisió com instrument que converteix la política i la cultura en espectacles banals. Escarneix sobre el seu potencial i la relega al paper de caixa tonta que indueix a la passivitat. Perquè converteix assumptes seriosos en trivials i no proporciona la interacció suficient que ell creu necessària per aprendre. Mentre que a La desaparición de la infància la desaprova per no ficar barreres entre els continguts que veu un infant i un adult –malgrat existir l’horari infantil-. En aquest link següent s’hi pot llegir una entrevista que li va fer La Vanguàrdia fa uns anys sobre aquesta visió, per alguns exagerada, i per altres, del tot encertada.

http://kane.uab.es/jmartinezp/ccee/arxius/postman.doc

Encara té un altre llibre que mereix ressenya –dels 18 que ha publicat i dels més de 200 articles que ha escrit- que és Tecnòpolis. Tal com explícita el títol, una denúncia a la tecnologia que impregna la societat, rapta la cultura i s’estén amb una lògica interna de control ideològic.
El cert és que no sé fins a quin punt aquesta tecnologia es pot servir de nosaltres i lligar-nos a la inèrcia vegetativa. Però en tot cas, ens veiem abocats no només a tolerar-la, sinó també aprendre el seu llenguatge si volem sobreviure sense ser analfabets tecnològics. Tampoc sé si Postman té tota la raó afirmant que no proporciona una base estable, perquè existeixen moltes iniciatives d’e-learning i perquè, per exemple, també pot ajudar a la integració dels disminuïts físics. De la mateixa manera, dubto que els infants perdin la innocència de la nit al dia (veure link). Encara que alguna cosa deu fallar perquè els adolescents comencin a disparar als companys de la seva classe tot cridant a la revolució contra el sistema. I no se’n pot culpar només a la televisió. Seria massa agosarat.

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada una galàxia Gutenberg convertida en constel·lació multimèdia; un ordre atòmic transformat en binari, i un homo sapiens amb expectatives d’esdevenir un homo digitallis. Hi havia una vegada un món canviant en què la velocitat tecnològica supera la velocitat d’adaptació i comprensió de l’ésser humà. I aquest, immers en l’ull de l’huracà digitalitzador, ha de fer front a l’abast i conseqüències de la revolució que ell mateix ha iniciat i està vivint.
Una de les conseqüències és la implementació massiva d’aquestes noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). A hores d’ara, un fet consolidat que ha transformat tots els àmbits de l’activitat humana. De forma paral·lela sorgeix, aleshores, un repte, que no és altre que el de dotar al ciutadà de les competències necessàries per poder desenvolupar-se amb èxit en aquest nou context. És a dir, la tecnologia s’introdueix en la nostra vida per facilitar-nos l’existència, si bé l’acaba complicant perquè no sabem com utilitzar-la, valgui la paradoxa.
Dit això, sembla lògic que apareguin mesures per no augmentar més la coneguda esquerda digital; o el que és el mateix, la distància entre aquells que estan alfabetitzats digitalment i els que no han pogut, ja sigui per diverses raons.
S’entén per alfabet digital la persona que sapigui “utilizar las herramientas de tecnología y comunicación digital y redes para acceder, manejar, integrar, crear, evaluar información para funcionar en la Sociedad de la Información”. Aquesta és una de les definicions més complertes, proposada per l’organització International ICT Literacy Panel. Al meu entendre, i més sintètic, instruir al ciutadà en el llenguatge propi dels mitjans tecnològics i audiovisuals; partint de la base, és clar, que aquest ciutadà té accés a aquests mitjans.
L’aprenentatge i l’accés universal són, per tant, premisses clau pel desenvolupament i el benestar de la societat. D’una se n’encarreguen els telecentres com el Cibernàrium i els programes o models educatius com http://ecdl.ati.es; i de l’altra, se n’hauria de responsabilitzar l’estat. Ambdues condicions són imprescindibles, i cap d’elles redueix les desigualtats per si sola.
En el primer requisit, Espanya persisteix amb greus deficiències. Es troba en el lloc 32, per darrere d’Estònia i Malta, en el Network Readness Index (NRI, elaborat pel World Economic Forum), índex que mesura el potencial per d’alfabetització d’un centenar de països. Una dada que contrasta amb la seva posició per PIB, situada en la novena potència econòmica mundial.
Com exemple contrari, cal matisar, que l’exclusió d’una part de la població no és tan sols un problema de discriminació, sinó també un factor de risc pel bon funcionament econòmic i social. En paraules de Manuel Castells “las TIC deben considerarse como un instrumento y no como una finalidad en sí mismas. En condiciones favorables pueden ser muy eficaces para incrementar la productividad, generar crecimiento económico, crear ocupación y posibilidades de contratación. Así como para mejorar la calidad de vida de todos”.
És en aquesta darrera oració on troba l’autèntica raó de ser de les TIC, nascudes per simplificar la nostra vida, en tant que en sapiguem fer un bon ús. Castells també s’hi referia com la “revolución tecnológica que ha transformado nuestro modo de pensar, de producir, de consumir, de comerciar, de gestionar, de comunicar, de vivir, de morir, de hacer la guerra y de hacer el amor”. Doncs bé, la transformació ha d’estar, necessàriament, al nostre servei. Perquè és la tècnica al servei de l’home i no pas a l’inrevés, i això es pot aplicar a tots els països desenvolupats. A la resta, malauradament, encara queda molt recórrer