Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada una galàxia Gutenberg convertida en constel·lació multimèdia; un ordre atòmic transformat en binari, i un homo sapiens amb expectatives d’esdevenir un homo digitallis. Hi havia una vegada un món canviant en què la velocitat tecnològica supera la velocitat d’adaptació i comprensió de l’ésser humà. I aquest, immers en l’ull de l’huracà digitalitzador, ha de fer front a l’abast i conseqüències de la revolució que ell mateix ha iniciat i està vivint.
Una de les conseqüències és la implementació massiva d’aquestes noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). A hores d’ara, un fet consolidat que ha transformat tots els àmbits de l’activitat humana. De forma paral·lela sorgeix, aleshores, un repte, que no és altre que el de dotar al ciutadà de les competències necessàries per poder desenvolupar-se amb èxit en aquest nou context. És a dir, la tecnologia s’introdueix en la nostra vida per facilitar-nos l’existència, si bé l’acaba complicant perquè no sabem com utilitzar-la, valgui la paradoxa.
Dit això, sembla lògic que apareguin mesures per no augmentar més la coneguda esquerda digital; o el que és el mateix, la distància entre aquells que estan alfabetitzats digitalment i els que no han pogut, ja sigui per diverses raons.
S’entén per alfabet digital la persona que sapigui “utilizar las herramientas de tecnología y comunicación digital y redes para acceder, manejar, integrar, crear, evaluar información para funcionar en la Sociedad de la Información”. Aquesta és una de les definicions més complertes, proposada per l’organització International ICT Literacy Panel. Al meu entendre, i més sintètic, instruir al ciutadà en el llenguatge propi dels mitjans tecnològics i audiovisuals; partint de la base, és clar, que aquest ciutadà té accés a aquests mitjans.
L’aprenentatge i l’accés universal són, per tant, premisses clau pel desenvolupament i el benestar de la societat. D’una se n’encarreguen els telecentres com el Cibernàrium i els programes o models educatius com http://ecdl.ati.es; i de l’altra, se n’hauria de responsabilitzar l’estat. Ambdues condicions són imprescindibles, i cap d’elles redueix les desigualtats per si sola.
En el primer requisit, Espanya persisteix amb greus deficiències. Es troba en el lloc 32, per darrere d’Estònia i Malta, en el Network Readness Index (NRI, elaborat pel World Economic Forum), índex que mesura el potencial per d’alfabetització d’un centenar de països. Una dada que contrasta amb la seva posició per PIB, situada en la novena potència econòmica mundial.
Com exemple contrari, cal matisar, que l’exclusió d’una part de la població no és tan sols un problema de discriminació, sinó també un factor de risc pel bon funcionament econòmic i social. En paraules de Manuel Castells “las TIC deben considerarse como un instrumento y no como una finalidad en sí mismas. En condiciones favorables pueden ser muy eficaces para incrementar la productividad, generar crecimiento económico, crear ocupación y posibilidades de contratación. Así como para mejorar la calidad de vida de todos”.
És en aquesta darrera oració on troba l’autèntica raó de ser de les TIC, nascudes per simplificar la nostra vida, en tant que en sapiguem fer un bon ús. Castells també s’hi referia com la “revolución tecnológica que ha transformado nuestro modo de pensar, de producir, de consumir, de comerciar, de gestionar, de comunicar, de vivir, de morir, de hacer la guerra y de hacer el amor”. Doncs bé, la transformació ha d’estar, necessàriament, al nostre servei. Perquè és la tècnica al servei de l’home i no pas a l’inrevés, i això es pot aplicar a tots els països desenvolupats. A la resta, malauradament, encara queda molt recórrer