"El auge de Internet crea una nueva forma de desigualdad entre los info-ricos y los info-pobres. No sólo en el Norte, en los países desarrollados, donde sólo una minoría dispone de ordenador personal, sino sobre tot en el Sur, donde la falta de equipamientos mínimos margina a millones de persones. Por ejemplo, sólo en la isla de Manhattan hay más líneas telefónicas instaladas que en toda el África subsahariana”
Ignacio Ramonet
El text és un fragment extret del llibre Internet, el mundo que llega, publicat el 1998, encapçalat pel pròleg d’Ignacio Ramonet i seguit per les opinions de diversos assagistes i erudits de la comunicació. Malgrat la seva antiguitat, i més donada la cultura de la immediatesa que ens governa, sembla que la seva visió encara continua vigent, real i ben bé quasi a l’ordre del dia. Si bé algunes deficiències s’han pal·liat, com la presència d’ordinadors a les llars dels països desenvolupats, d’altres referents a la divisió nord-sud encara s’han aguditzat, ara conegudes amb el nom d’escletxa digital. Aquest va ser, de fet, un dels assumptes tractats al Segon Fòrum sobre el domini d’Internet (IGF) celebrat a Rio de Janeiro la setmana passada. I que, per cert, va acabar en un status quo de les negociacions, només trencat pel consens sobre la protecció dels nens.
Des del 12 fins al 15 d’aquest mes, prop de 1.300 participants de 109 estats diferents van debatre en seminaris i conferències qüestions relacionades amb l’ús de la xarxa.
El seu coordinador executiu, Markus Kummer, apuntava cinc punts fonamentals: accés, diversitat, obertura, seguretat i recursos crítics. Però mentre que els dirigents del tercer món reivindicaven majors infrastructures i equipaments, els representants de les economies industrialitzades insistien en les restriccions per combatre els delictes.
“Uno de los mayores desafíos que tenemos es garantizar la participación de todos en Internet. Tenemos que discutir lo que podemos hacer por los miles de millones que aún no tienen acceso”, afirmava Ivy Matsepe, ministra sudafricana de Comunicacions.
D’altra banda, Luigi Vimercati, subsecretari italià en la mateixa matèria, destacava: “En nuestra opinión es necesaria una ley de derechos en Internet. Necesitamos una discusión conjunta para garantizar no sólo la libertad sino también su autorreglamentación para proteger a los más vulnerables”.
Diferents interessos segons el país. Diferents velocitats segons el continent. Diferents dialèctiques entre el centre i la perifèria. Una perspectiva que ensorra aquelles idees universals que fa unes dècades situaven a Internet com el remei per prometre un món global, de persones connectades i, per extensió, ben comunicades. Idees que ara s’han quedat en veritat a mitges, perquè per Àfrica –exemple més visible–, el terme global no és vàlid. Tendim a considerar només les realitats que coneixem, i a definir com a conjunt allò que entra dins dels nostres dominis. Potser, per això, el més correcte seria dir que Internet és una xarxa potencialment global.
Amb una simple ullada al mapa del planeta de backbones (línies troncals) es pot observar que el gruix de l’estructura se centra bàsicament a EE.UU. i Europa –entre els dos sumen gairebé el 70% d’internautes en xifres de la Internet World Stats–. Segons la conferència de l’ONU pel Comerç i Desenvolupament (UNDTAD), els usuaris de què disposa són un 15,6% de la humanitat. Un fet que tampoc ens ha d’estranyar si considerem que tres quartes parts de la població no tenen accés a una línia telefònica, mentre 1.000 milions són encara analfabetes. A Àfrica, s’hi concentra, precisament, un percentatge prou elevat d’aquests 1.000 milions.
Superades aquestes mancances i en un altre nivell, a Europa li preocupa més la falta de limitacions legals i la preponderància del inglés respecte d’altres llengües. Al contrari d’altres potències, el seu volum d’usuaris és tan gran que desborda les pròpies regulacions i els obliga a prendre mesures davant de necessitats abans inexistents. La Convenció contra el Cybercrim i les múltiples campanyes en defensa dels més vulnerables en són una prova.
A la vegada, Europa també coincideix amb Brasil, Índia i Xina en reclamar una autonomia superior del ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers), organisme nord-americà encarregat de la gestió dels dominis i direccions de la xarxa.
Des del 12 fins al 15 d’aquest mes, prop de 1.300 participants de 109 estats diferents van debatre en seminaris i conferències qüestions relacionades amb l’ús de la xarxa.
El seu coordinador executiu, Markus Kummer, apuntava cinc punts fonamentals: accés, diversitat, obertura, seguretat i recursos crítics. Però mentre que els dirigents del tercer món reivindicaven majors infrastructures i equipaments, els representants de les economies industrialitzades insistien en les restriccions per combatre els delictes.
“Uno de los mayores desafíos que tenemos es garantizar la participación de todos en Internet. Tenemos que discutir lo que podemos hacer por los miles de millones que aún no tienen acceso”, afirmava Ivy Matsepe, ministra sudafricana de Comunicacions.
D’altra banda, Luigi Vimercati, subsecretari italià en la mateixa matèria, destacava: “En nuestra opinión es necesaria una ley de derechos en Internet. Necesitamos una discusión conjunta para garantizar no sólo la libertad sino también su autorreglamentación para proteger a los más vulnerables”.
Diferents interessos segons el país. Diferents velocitats segons el continent. Diferents dialèctiques entre el centre i la perifèria. Una perspectiva que ensorra aquelles idees universals que fa unes dècades situaven a Internet com el remei per prometre un món global, de persones connectades i, per extensió, ben comunicades. Idees que ara s’han quedat en veritat a mitges, perquè per Àfrica –exemple més visible–, el terme global no és vàlid. Tendim a considerar només les realitats que coneixem, i a definir com a conjunt allò que entra dins dels nostres dominis. Potser, per això, el més correcte seria dir que Internet és una xarxa potencialment global.
Amb una simple ullada al mapa del planeta de backbones (línies troncals) es pot observar que el gruix de l’estructura se centra bàsicament a EE.UU. i Europa –entre els dos sumen gairebé el 70% d’internautes en xifres de la Internet World Stats–. Segons la conferència de l’ONU pel Comerç i Desenvolupament (UNDTAD), els usuaris de què disposa són un 15,6% de la humanitat. Un fet que tampoc ens ha d’estranyar si considerem que tres quartes parts de la població no tenen accés a una línia telefònica, mentre 1.000 milions són encara analfabetes. A Àfrica, s’hi concentra, precisament, un percentatge prou elevat d’aquests 1.000 milions.
Superades aquestes mancances i en un altre nivell, a Europa li preocupa més la falta de limitacions legals i la preponderància del inglés respecte d’altres llengües. Al contrari d’altres potències, el seu volum d’usuaris és tan gran que desborda les pròpies regulacions i els obliga a prendre mesures davant de necessitats abans inexistents. La Convenció contra el Cybercrim i les múltiples campanyes en defensa dels més vulnerables en són una prova.
A la vegada, Europa també coincideix amb Brasil, Índia i Xina en reclamar una autonomia superior del ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers), organisme nord-americà encarregat de la gestió dels dominis i direccions de la xarxa. De la trobada no en van sortir recomanacions específiques, ni sobre l’ICANN ni tampoc sobre els plans acordats. I encara sort que el IGF va ser creat com un procés de cinc anys. Després d’aquesta segona reunió, l’any vinent continuarà a Nova Delhi; en 2009, a Egipte; i suposarem que pel 2010 ja haurà desembocat en algunes conclusions. Suposarem, és clar, per la inèrcia de creure en un món potencialment millor.
Per més información sobre el tema, podeu consultar:
Per més información sobre el tema, podeu consultar:
No hay comentarios:
Publicar un comentario