Les dades revelades per l’últim informe PISA han provocat milers d’especulacions sobres les possibles causes de la falta d’excel·lència en les escoles del país.
No vull aturar-me a analitzar les conclusions que se’n desprenen perquè ja ho han fet gairebé tots els diaris. De fet, si voleu saber què diu exactament l’estudi, podeu consultar el text sencer aquí.
Ara es parla de que les inversions públiques no són suficients; de les nombroses escletxes que deixa entreveure l’actual sistema educatiu, reformat una i altra vegada; de buscar nous mètodes d’aprenentatge més eficients; i, fins i tot, del prestigi i nivell dels docents que estan al capdavant d’aquestes institucions. (veure estudi McKinsey&Co)
La discussió sobre les funcions de l’escola també segueix vigent, de com s’exigeixen unes responsabilitats afegides a uns professionals que, potser, no els pertoquen.
Sigui com sigui, apareixen en les estadístiques i són casos reals, i és que un percentatge significatiu de l’alumnat no arriba als mínims. Si l’objectiu del sistema educatiu és la formació integral dels ciutadans segons allò establert en el currículum –i agafo les paraules del degà en Ciències de l’Educació de la Ramon Llull, Climent Giné –, en alguns casos no ho aconsegueix.
El primer és preguntar-se per què, i després, buscar la manera d’ajudar a aquest percentatge. No tot depèn del sistema, també hi compta l’aportació personal de l’estudiant, el tracte amb el professorat, les relacions socials a l’aula, els diferents suports i la qualitat de les classes, entre d’altres factors. La responsabilitat es compartida; clar que si l’estudiant no hi col·labora, no hi haurà aprenentatge, en tot cas, hi haurà instrucció.
La segona qüestió, orientada a com ajudar-lo, desemboca, massa cops, en baixar el llistó. Aquesta és una forma fàcil pel professor i ràpida per liquidar el tema, però no per solucionar-lo, ja que acaba perjudicant tant al que té dificultats com al que no.
No hi ha fórmules màgiques, sinó implicació per part de tots, fins i tot de l’administració i l’opinió pública donant més importància a la tasca dels docents. No cal parlar de l’exemple a no seguir, E.U.A., on la devaluació d’aquests professionals és evident i molt denunciada. Almenys, doncs, que aquesta frase no es comenci a aplicar aquí.
“La enseñanza es la fregona de las profesiones. A los profesores se les dice que entren por la puerta de servicio o por la parte de atrás. Se les felicita por tener TLT (Tanto Tiempo Libre)”.
No vull aturar-me a analitzar les conclusions que se’n desprenen perquè ja ho han fet gairebé tots els diaris. De fet, si voleu saber què diu exactament l’estudi, podeu consultar el text sencer aquí.
Ara es parla de que les inversions públiques no són suficients; de les nombroses escletxes que deixa entreveure l’actual sistema educatiu, reformat una i altra vegada; de buscar nous mètodes d’aprenentatge més eficients; i, fins i tot, del prestigi i nivell dels docents que estan al capdavant d’aquestes institucions. (veure estudi McKinsey&Co)
La discussió sobre les funcions de l’escola també segueix vigent, de com s’exigeixen unes responsabilitats afegides a uns professionals que, potser, no els pertoquen.
Sigui com sigui, apareixen en les estadístiques i són casos reals, i és que un percentatge significatiu de l’alumnat no arriba als mínims. Si l’objectiu del sistema educatiu és la formació integral dels ciutadans segons allò establert en el currículum –i agafo les paraules del degà en Ciències de l’Educació de la Ramon Llull, Climent Giné –, en alguns casos no ho aconsegueix.
El primer és preguntar-se per què, i després, buscar la manera d’ajudar a aquest percentatge. No tot depèn del sistema, també hi compta l’aportació personal de l’estudiant, el tracte amb el professorat, les relacions socials a l’aula, els diferents suports i la qualitat de les classes, entre d’altres factors. La responsabilitat es compartida; clar que si l’estudiant no hi col·labora, no hi haurà aprenentatge, en tot cas, hi haurà instrucció.
La segona qüestió, orientada a com ajudar-lo, desemboca, massa cops, en baixar el llistó. Aquesta és una forma fàcil pel professor i ràpida per liquidar el tema, però no per solucionar-lo, ja que acaba perjudicant tant al que té dificultats com al que no.
No hi ha fórmules màgiques, sinó implicació per part de tots, fins i tot de l’administració i l’opinió pública donant més importància a la tasca dels docents. No cal parlar de l’exemple a no seguir, E.U.A., on la devaluació d’aquests professionals és evident i molt denunciada. Almenys, doncs, que aquesta frase no es comenci a aplicar aquí.
“La enseñanza es la fregona de las profesiones. A los profesores se les dice que entren por la puerta de servicio o por la parte de atrás. Se les felicita por tener TLT (Tanto Tiempo Libre)”.
Frank McCourt
El profesor
El profesor
No hay comentarios:
Publicar un comentario