El País hi dedicava tot un reportatge i ahir ja vaig veure el llibre a una llibreria. El projecte fotogràfic Vidas minadas és una col·lecció de fotografies de sensibilització que realitza el fotoperiodista Gervasio Sánchez des de 1995. La mostra va obtenir el suport de Mans Unides, Intermón i Metges sense fronteres, tres de les més de 1.400 organitzacions que treballen en 90 estats per l’eradicació o per l’assistència de les víctimes de les mines. L’esforç d’aquestes entitats va ser recompensat en 1997 amb el Premi Nobel de la Pau. La principal col·laboradora és la companyia DKV Seguros, molt implicada en tasques socials i assistencials.
Es tracta de la continuació d’un projecte presentat el 1997 que documentava el calvari de les víctimes de les mines antipersona en països com Bòsnia, Moçambic, Cambotja, El Salvador, Iraq, Angola, Afganistan, Nicaragua i Colòmbia.
Recorregut i presentació del llibre
La col·lecció s’anirà exposant en diverses ciutats espanyoles començant per Madrid, on els seus protagonistes van presentar el llibre i el projecte. Al llarg del 2008, viatjarà per Barcelona (del 12 de febrer al 13 d’abril), València, Saragossa, Sant Sebastià, Girona i París, coincidint amb el 60 aniversari de la Declaració Universal dels Drets humans. Una vegada inaugurada l’exposició, els joves mutilats, que en gran part van resultar ferits per una mina quan eren nens, visitaran les ciutats. El seu objectiu és conscienciar l'opinió pública, els mitjans de comunicació i la població en general, però també la classe política i les institucions, sobre els estralls d'aquestes armes mortíferes.
167 milions de mines
Deu anys després de l’entrada en vigor del tractat d’Ottawa sobre la prohibició de mines antipersona, quaranta estats continuen negant-se a firmar-lo. Entre ells, els E.U.A., Rússia i Xina, principals productors mundials de mines i amb dret a vet en el Consell de Seguretat de l’ONU; mentre que milers de persones passen, anualment, a engrossar l'ingent exèrcit de mutilats.
L’impacte és més profund i devastador que els efectes de qualsevol altra arma: no sols amputen membres o vides, també impedeixen el lliure accés dels camperols a la seves terres, de les dones als pous d’aigua o dels nens al col·legi. En conseqüència, moltes terres es queden sense cultivar i les famílies pobres veuen reduir els seus ingressos. El desminatge suposa massa despeses pels territoris afectats. Cambotja, per exemple, hauria d’invertir l’equivalent al seu producte interior brut de cinc anys per eliminar totalment les mines enterrades. Segons l’ONU, farien falta 1.100 anys i 30.000 milions d’euros per eradicar els 167 milions de mines existents en 78 països del món.
Es tracta de la continuació d’un projecte presentat el 1997 que documentava el calvari de les víctimes de les mines antipersona en països com Bòsnia, Moçambic, Cambotja, El Salvador, Iraq, Angola, Afganistan, Nicaragua i Colòmbia.
Recorregut i presentació del llibre
La col·lecció s’anirà exposant en diverses ciutats espanyoles començant per Madrid, on els seus protagonistes van presentar el llibre i el projecte. Al llarg del 2008, viatjarà per Barcelona (del 12 de febrer al 13 d’abril), València, Saragossa, Sant Sebastià, Girona i París, coincidint amb el 60 aniversari de la Declaració Universal dels Drets humans. Una vegada inaugurada l’exposició, els joves mutilats, que en gran part van resultar ferits per una mina quan eren nens, visitaran les ciutats. El seu objectiu és conscienciar l'opinió pública, els mitjans de comunicació i la població en general, però també la classe política i les institucions, sobre els estralls d'aquestes armes mortíferes.
167 milions de mines
Deu anys després de l’entrada en vigor del tractat d’Ottawa sobre la prohibició de mines antipersona, quaranta estats continuen negant-se a firmar-lo. Entre ells, els E.U.A., Rússia i Xina, principals productors mundials de mines i amb dret a vet en el Consell de Seguretat de l’ONU; mentre que milers de persones passen, anualment, a engrossar l'ingent exèrcit de mutilats.
L’impacte és més profund i devastador que els efectes de qualsevol altra arma: no sols amputen membres o vides, també impedeixen el lliure accés dels camperols a la seves terres, de les dones als pous d’aigua o dels nens al col·legi. En conseqüència, moltes terres es queden sense cultivar i les famílies pobres veuen reduir els seus ingressos. El desminatge suposa massa despeses pels territoris afectats. Cambotja, per exemple, hauria d’invertir l’equivalent al seu producte interior brut de cinc anys per eliminar totalment les mines enterrades. Segons l’ONU, farien falta 1.100 anys i 30.000 milions d’euros per eradicar els 167 milions de mines existents en 78 països del món.
No hay comentarios:
Publicar un comentario