COMUNICACIÓ I EDUCACIÓ

Avui sortia de les ferrocarrils quan m’he aturat per agafar uns fulletons que hi havia en una capsa al terra. Al principi pensava que era una d’aquestes publicacions de barri, mensuals i amb pocs recursos com demostrava el disseny simple, en word i escàs d’imatges. Després m’he adonat que duia per nom boletín contrainformativo estudiantil, i el titular era ¿por qué no te callas?... y piensas un rato. Tenia bona pinta, aparentment, però no m’havia preocupat de seguir llegint la continuació del nom.
Com a lectora acostumada a començar pel final, he girat pàgina i he donat una ullada als dos únics articles que ocupaven la pàgina. Un exposava les tendències musicals londinenques i el creixement del fenomen underage –un moviment dirigit pels barbamecs preadolescents que, pel que sembla, s’han cansat de no poder entrar a les discoteques i s’han muntant el seu propi univers amb els seus locals, festes i grups de música–. L’altre, que discutia les intencions d’un club per voler implantar un xip als seus clients més fidels, l’he passat de llarg per centrar-me en la ‘portada’.
Aquest cop, sí, he llegit el nom sencer, el contra la tiranía nazionalista, pensant en el col·lectiu neonazi i en què ara em parlarien de l’ascensió d’aquests grups a les escoles. També perquè el següent títol on m’ha arribat la vista era gestapo en los colegios, i jo, innocent, continuava creient que es referia a la introducció d’ideologies nazis.
A l’inici mostrava xifres sobre l’educació espanyola i catalana, parlava de l’informe PISA, del de la Fundació Bofill i, en definitiva, del fracàs escolar de l’alumnat català. Els dubtes han començat amb les repeticions de la paraula ‘nacionalista’, si bé s’han confirmat amb la frase manipulación pronazionalista de los libros de texto.
No havia agafat pas un fulletó de contrainformació, sinó un de fatxa, i molt fatxa, dels que comparen els nacionalistes amb Hitler i segueixen les modes de la Cope.
Les dades del principi els servien per provar que a Catalunya el fracàs és culpa de la incompetència de les autoritats catalanes –així com que a Espanya la culpa és del govern–, perquè aquestes es dediquen a implantar inspectors lingüístics per assegurar l’ús del català a les aules i patis –és la primera notícia que en tinc-.
Al marge que existeixi o no aquesta figura i es passegi ja parant l’orella a les converses, el pretext del fracàs escolar per fer demagògia política resulta estúpid, quan no, inútil. Sense considerar la feblesa dels seus arguments, l’únic cert és que la qüestió educativa ens implica a tots, oblidant els conflictes partidistes i l’idioma.
L’article restant enumerava els 15 apel·latius en la lengua de Cervantes amb què pots anomenar el teu mestre de català, entre ells ‘ñorda’, amb el significat de tiomierda. I no he pogut evitar pensar, quant paper desaprofitat per escriure quatre bajanades, perquè la capa estava quasi plena.

Un cop davant l’ordinador he visitat la seva pàgina web –l’enllaç de la qual no fico per no fer-los publicitat gratuïta ni atemptar contra la salut pública del català–, i en la biblioteca he vist els llibres del Losantos i de Boadella. Ara s’entenia del tot. S’entén que enlloc de parlar d’una revisió del sistema i de fer crítica constructiva es dediquin a insultar i escopir contra el país polonès. S’entén des de la visió d’aquell que ja sap de quin peu calcen, perquè racionalment parlant, no, no s’entén, com tantes altres coses.

Com per què haig d’escoltar mentre sopo que una estudiant d’Aragó –de la Franja!– es queixi de que li imparteixen les classes en català? Per què les diapositives del seu professor estan en aquest idioma quan li han demanat en castellà, ella que ve de tan lluny, pobreta, i no l’entén? Per què l’altra noia de Logronyo protesta raonant que el primer any d’universitat hauria de ser en castellà per tothom? Com és que la noia de Corunya diu algunes frases en català i les altres no? Interès i ganes, em respon la consciència. De mentre, continuaré conspirant en secret amb la de Vic i desitjant, d’amagat, que algun dia l’educació es pensi des de la coherència, destenyida de política i ofenses.